El 70% de la població del Reus actual no ha nascut a la ciutat. En números rodons, un 25% dels ciutadans reusencs són originaris de la resta de Catalunya, un altre 25% de la resta d’Espanya i prop d’un 20% procedeixen de l’estranger, mentre que el 30% restant són reusencs de naixement. Això ni és bo ni és dolent, és una realitat demogràfica que cal saber i tenir en compte. Som una societat de migrants, que es mouen en tots els sentits.
De fet, si als segles passats hagués existit aquesta estadística, segurament trobaríem altres èpoques on els nouvinguts són majoria, sobretot al període en què la petita vila medieval es va anar transformant en la segona ciutat de Catalunya. A diferència d’aleshores i de sempre, quan Reus absorbia habitants dels pobles del voltant, ara són més els reusencs que fan la mudança en sentit contrari. Aquesta desconcentració urbana és una tendència general que s’explica bàsicament pel preu de l’habitatge.
Aquest és un dels diversos retrats demogràfics de la ciutat que el professor de la URV Joan Alberich González va mostrar a la conferència La població de Reus, 1970-2020. 50 anys de creixement i canvis, celebrada a la Fundació Privada Reddis. Unes dades que ajuden a entendre la magnitud i complexitat dels reptes que els moviments de població representen en l’àmbit socioeconòmic. Entre ells la segregació residencial, com queda palès al reportatge publicat avui en aquesta mateixa secció, i les seves derivades al mapa escolar.
Més morts que naixements
Des de ja fa dècades, i especialment a les dues darreres, la immigració és el motor de què depèn el creixement demogràfic de la ciutat. I ara més que mai perquè des de 2018 els saldo entre naixements i defuncions és negatiu. Això passa a Reus, Catalunya, Espanya i Europa Occidental i ha vingut per quedar-se.
I com que el saldo migratori és lleugerament negatiu amb la resta de Catalunya i moderadament positiu amb Espanya, el gran canvi que registra el padró municipal obeeix a l’arribada de persones de nacionalitat estrangera.
Si el 1991 representaven el 0,5% del cens, entre el 2009 i 2010 van assolir el màxim històric, en arribar al 20% de la població, i actualment se situa al 16,7%. Com que es tracta d’una emigració econòmica, la darrera gran crisi va provocar un fort èxode, que ara s’està revertint, de manera que Reus ha tornat a superar el 106.000 i està apropant-se al seu sostre, que són els 107.700 registrats el 2008.
Les estadístiques comptabilitzen com estrangers les persones que no tenen la nacionalitat espanyola, però cal recordar que els fills dels emigrants ja no comptabilitzen com a tals, i que tenir la nacionalitat espanyola no implica que es resolguin tots els problemes d’integració, com queda clar, per exemple, en l’àmbit educatiu. Unes qüestions que plantegen la delicada pregunta de quan s’acaba realment la condició d’emigrant.
Un altre factor important exposat per Joan Alberich és que el perfil de la immigració és cada cop més heterogeni. Si fa vint anys un 60% dels nouvinguts procedien del Magrib, la seva preeminència ha anat disminuint fins al 45% actual, per l’arribada massiva de romanesos, colombians, xinesos... La darrera nacionalitat que registra un creixement exponencial són els veneçolans, arran de la crisi política i econòmica que des de fa temps castiga el país.
Urbanísticament, la immigració tendeix a ocupar el que s’anomena cadena de vacants als habitatges a preu més assequible. És a dir, els arribats al segle XXI ocupen les vivendes que han deixat lliures les onades migratòries de la segona meitat del segle passat procedents d’altres regions d’Espanya, la qual cosa dona lloc a la concentració en determinats barris. Zones on se supera clarament la mitjana de població immigrant, com poden ser els barris Fortuny, Montserrat i Gaudí, o àrees de centre de la ciutat com els entorns del Carrilet i dels carrers Muralla i Sardana.
Així, els marroquins predominen en barris del sud i l’est de la ciutat, els romanesos al nord, i existeixen seccions censals del centre on el grup majoritari són els argentins i els colombians.
El futur
Un efecte d’aquesta dinàmica és la segregació residencial. És a dir, col·lectius que tendeixen a situar-se en determinades zones en funció de la seva nacionalitat. Això s’explica sobretot pel sentit de comunitat, que facilita crear xarxes de suport i acompanyament.
Existeix el risc que això derivi en la creació de guetos? El diagnòstic del professor Alberich és que estem lluny encara d’aquest escenari. És més, els índexs de segregació han anat a la baixa des de 2005 i que la forta arribada d’immigrants no ha aguditzat la concentració per nacionalitats en sectors molt concretes, sinó que ha propiciat una certa dispersió.
I que oferirà el futur a una societat que voreja el màxim històric de població mentre s’endinsa en un llarg període de creixement natural negatiu? Em remeto a la consideració final d’Alberich: la immigració evita el retrocés demogràfic, però no pal·lia l’envelliment de la població, entre altres coses perquè la contribució a la natalitat dels nouvinguts està distorsionada pels tòpics. Les dades diuen que les dones catalanes tenen una taxa de fecunditat d’1,4 i les immigrants establertes al nostre país de l’1,7, molt diferent de les que registren els seus països d’origen.
