La victòria electoral del PSC a les eleccions municipals d’ara fa un any i el pacte amb ERC i Ara Reus van propiciar la formació d’un govern peculiar, perquè els socis minoritaris ja hi eren i van continuar gestionant gairebé les mateixes àrees, mentre el partit guanyador era el nouvingut, amb la majoria de regidors sense experiència en aquestes responsabilitats.
Estant així les coses, és de suposar que un dels reptes de l’alcaldessa Sandra Guaita era implantar el seu model de gestió i alhora procurar entesa i coordinació entre regidors de formacions i cultures polítiques diferents, la meitat dels quals ja fa anys que piloten les seves àrees, treballant a la seva manera. Si Guaita ha estat capaç o no de trencar la inèrcia cap a un matrimoni tripartit amb vides separades és una de les preguntes interessants quant al balanç del primer any del pacte de govern.
En aquest sentit, ha estat un mal símptoma que la líder d’ERC, Noemí Llauradó, hagi volgut escenificar el seu propi balanç al marge dels seus socis, salpebrat amb unes declaracions poc amables amb Guaita, com si es tractés d’un acte de campanya electoral. Aquest cronista tendeix a pensar que s’expliquen més per la necessitat de marcar perfil propi després d’un desastrós cicle electoral pels republicans i de les difícils decisions que han de prendre als mesos vinents, que no per raons estrictes de política local.
I encara resulta més sorprenent la referència crítica als 33 anys que el PSC ha comandat la ciutat, missatge fins i tot autodestructiu, perquè ERC ha format part de la majoria d’aquests governs.
Que les paraules de Llauradó, que tampoc han estat dites en mal to, s’hagin interpretat com un auguri de crisi a l’equip de govern o com un ensurt pel PSC, revela per contrast la zona de bonança per on transita Sandra Guaita des de fa uns mesos.
Superat el tràngol de la forta pujada d’impostos per garantir un pressupost expansiu pel 2024 i, de retruc, per a la resta de legislatura, l’alcaldessa gestiona un escenari polític on quasi tots els vents li bufen a favor. La situació econòmica és un bon exemple, perquè disposarà d’una capacitat inversora inèdita des de fa gairebé dècada i mitja, gràcies al progressiu sanejament de les finances municipals, la reducció del deute i la millora dels ingressos fruit del creixement econòmic i a la ja esmentada actualització de les ordenances fiscals.
Oposició dèbil
El context polític també sembla un vestit a mida, perquè el seu partit controla el govern d’Espanya i és el més ben posicionat per assumir la presidència de la Generalitat de Catalunya després del triomf electoral de Salvador Illa. Per acabar-ho d’adobar, els socialistes també manen a Tarragona –on la sintonia amb l’alcalde Viñuales és notòria– i a la majoria de municipis veïns, amb la qual cosa, el projecte d’àrea metropolitana del Camp de Tarragona, la principal aposta en política exterior, disposa d’un terreny propici.
A casa, la pressió que és capaç d’exercir l’oposició és molt limitada, perquè la componen formacions incompatibles entre elles com Junts, Vox, CUP i PP. Si la unitat d’acció a les bancades de l’oposició és impensable, la capacitat dels respectius grups per marcar l’agenda o mortificar el govern s’ha demostrat escassa, per circumstàncies diverses.
La capacitat dels grups de l’oposició per marcar l’agenda o mortificar el govern ha estat escassa
Després de 12 anys ostentant l’alcaldia, la transició de Junts a la tasca opositora està condicionada pel fet que molts dels projectes que gestiona el nou govern provenen de l’etapa anterior i, a més, la cap de l’oposició, Teresa Pallarès, compatibilitza aquesta responsabilitat política amb altres, la qual cosa li resta presència i protagonisme al consistori.
Més imprevisible està resultant l’actitud de Vox. L’entrada de l’extrema dreta al ple municipal va ser una de les grans novetats de les eleccions de 2023 i el seu comportament era territori inexplorat. L’opinió d’aquest cronista, després d’un any de seguir les intervencions dels ultranacionalistes, és que, en l’àmbit de l’Ajuntament de Reus, Vox està fent poc de Vox, possiblement perquè el tarannà personal dels seus regidors fa difícil que interpretin segons quins papers o portin les coses fins a determinats extrems. De fet, un dels tres regidors electes ha abandonat el partit.
Problemes que són cosa d’altres
Els conflictes i problemes ciutadans més feixucs que ha hagut d’afrontar Guaita tampoc l’han posat en dificultats greus, perquè s’ha donat la circumstància que eren competència d’altres administracions, amb la qual cosa els danys s’han esquivat aplicant la política de gests que dicta el manual. Recordem, per exemple, que el tancament de la segona línia de l’Escola la Vitxeta és una decisió del Departament d’Educació de la Generalitat –en mans d’ERC–, que l’Ajuntament de Reus en principi va validar, per després desdir-se’n.
Tres quarts del mateix passa amb el trasllat dels avis i tancament per obres de la residència de gent gran del passeig Mata, depenent del Departament de Drets Socials de la Generalitat –també d’ERC–, o les reivindicacions salarials dels treballadors de la recollida d’escombraries, que van paralitzar el darrer ple municipal amb les seves protestes, però la realitat és que són empleats d’una empresa privada, en aquest cas la UTE Reus Net.
Tot plegat situa Sandra Guaita en una relativa de zona de confort quan s’acosta el seu primer aniversari a l’alcaldia. Si més no, la comparativa amb la tessitura que s’havien trobat els seus antecessors de la gran recessió ençà, sí que avala la sensació de més comoditat i seguretat. Atès que els psicòlegs insisteixen a dir que cal sortir d’aquestes zones, potser la coincidència de conjuntures favorables representa també un risc d’estancament per a l’alcaldessa Guaita.
