A Reus, cada Divendres Sant a les tres en punt de la tarda (o rondant), la plaça de la Sang s’omple de gom a gom per viure un dels moments més intensos i esperats de la Setmana Santa: Les Tres Gràcies no són ja una cerimònia litúrgica ni una processó més, sinó una tradició popular arrelada al cor dels reusencs.
Després del recorregut de tornada de la processó del Sant Crist de la Sang, iniciada al migdia, el pas s’atura davant la porta tancada del temple. El capità manaia, figura solemne dels armats, pica tres cops amb l’estendard a la porta. És el senyal.
La porta s’obre lentament, i en aquell precís moment, la imatge del Sant Crist és girada cap al poble. El silenci és absolut. La multitud, en un acte col·lectiu de fe i esperança, demana tres favors al Crist. Alguns en veu baixa, d’altres només amb el pensament. És un instant d’intensa emoció, trencat només pel crit final de «Visca Crist Rei!», que esclata com un alliberament.
La imatge del Sant Crist de la Sang, crua pero solemne, es portada sentenciosament pels membres de la Reial Congregació, completant el recorregut de tornada des de la Prioral de Sant Pere en un camí carregat de silenci i respecte, on només es trenca la quietud per les llançes romanes i les notes del Vexilla Regis, interpretat per l’Escolania i la Capella de Cantors.
Finalment, el Sant Crist és introduït a l’interior de l’església, on restarà fins l’any següent, i els fidels passen un a un a venerar-lo, en un gest que tanca l’acte però obre, per a molts, un espai de pau, esperança i renovació interior.
A Reus, ‘Les Tres Gràcies’ no són només una tradició. Són un moment que fa comunitat, que fa memòria, i que, potser, fa miracles.
