Dilluns passat, els responsables del Bravium Teatre van fer una multitudinària i sentida roda de premsa per valorar el desnonament de la seva seu obligat per l’Arquebisbat de Tarragona, propietari de l’edifici. Tot i que formalment aquesta és una decisió de l’Arxidiòcesi, és bastant més apropiat situar-la en l’òrbita de l’Arxiprestat de Reus, no fos que algú es pensi que la responsabilitat és dels de Tarragona. L’Església havia argumentat que els «greus problemes estructurals» que presenta el casalot del Centre Catòlic obliguen a fer «una intervenció integral amb caràcter d’urgència». Per la seva banda, els arrendataris van acusar els arrendadors de «mala fe», paraules dures, atès a qui van dirigides.
Més enllà de les frases d’enuig i indignació pronunciades per la junta directiva de l’entitat, personalment i com a simple espectador, en vaig treure dues conclusions. La primera és que allà també vam assistir a una bona notícia, sense necessitat que ningú la verbalitzés: el Bravium Teatre té futur per si mateix, si així s’ho proposa, i aquest no depèn de la casa on s’allotgi. És difícil pensar el contrari després de veure i escoltar el grau d’emotivitat i compromís dels portaveus de l’entitat, dels de les altres amb qui conviuen i de la munió de reaccions ciutadanes dels darrers dies. Una altra cosa és si, com alguns membres van pronosticar, el Bravium tal com l’hem conegut els darrers trenta anys, ja no tornarà.
La confrontació
La segona conclusió és que només hem assistit al segon acte d’aquesta trama, el que correspondria al nus o la confrontació en una estructura clàssica de tres actes. El seu desenvolupament estava escrit en un guió que tothom coneixia, o si més no intuïa. Després d’escoltar la narració dels mateixos representants del Bravium sobre la rècula de reunions i contactes mantinguts o frustrats –i el relat d’altres persones que han conegut de primera mà el desenvolupament del cas als darrers mesos i anys–, és impensable que el que ha passat sigui una sorpresa per ningú, més enllà de l’opinió que cadascú tingui dels temps, formes i informes emprats.
En un dels primers articles que vaig llegir en esclatar l’enrenou, el comunicador Josep Baiges qualificava l’episodi com «la culminació de la històrica desavinença entre un propietari i un llogater». Em sembla difícil resumir-ho amb més claredat i menys paraules.
Ara queda per veure si aquest segon acte s’acabarà aquí o deixarà encara alguna escena més, que podria ser apujada de to. Les ferides resultants condicionaran el tercer acte, o desenllaç, tot i que aquest es pot allargar uns anys. El punt de partida serà el mateix escenari actual. L’Església vol treure rendiment a un immoble de la seva propietat, estava insatisfeta amb un lloguer que no li reportava ingressos, però si incomoditats i vol aplicar una nova fórmula per gestionar al Centre Catòlic. Per la seva banda, el Bravium vol continuar amb unes condicions assumibles i el manteniment d’un estatus similar a l’actual, que reivindica a partir de la tasca duta a terme i les despeses i inversions assumides.
L’Arxiprestat i el consell econòmic que l’assessora disposen d’una carta guanyadora, com és l’informe tècnic que adverteix del mal estat de l’edifici. Qualsevol que conegui com funcionen les administracions públiques i privades sap dels riscos que contraurien les persones que promoguessin o toleressin activitats en un lloc on un arquitecte hi ha diagnosticat perills estructurals, si mai passes alguna desgràcia.
Un desenllaç que va per llarg
A partir d’aquí, el realment determinant és que darrere d’aquest pas s’anuncia un projecte no només arquitectònic sinó també cultural, pel futur del Centre Catòlic. No sabem ni quan costarà ni el temps que durarà executar-lo, i tampoc les condicions econòmiques i funcionals que s’aplicaran a les entitats i empreses interessades a allotjar-s’hi. I seria una imprudència valorar un projecte sense conèixer-lo.
Des de fa temps, l’Arxiprestat ha buscat i convidat operadors, de sectors diversos a veure el conjunt de l’edifici perquè coneguin les possibilitats que ofereix. Com que alguns hi han mostrat interès, el més probable és que el projecte tiri endavant i el renovat Centre Catòlic acabi comptant amb més d’un llogater, si les seves activitats són compatibles. I no em consta que hi hagi cap intenció d’excloure el Bravium d’entre els futuribles, ans al contrari.
El desenllaç no el sabrem fins aleshores i dependrà molt de les decisions que el Bravium prengui en els mesos vinents i en el paper que acabi jugant mentre duri el tancament de la seva seu històrica, que podria ser llarg. I si, arribat el moment, els interessos d’ambdues parts portin a una nova entesa, o no. Veurem.
