Els meus companys de Barcelona, ja per costum, em fan rutinàriament la broma de «a Reus sempre feu coses!»
Jo, estranyada, penso que com és possible que els mateixos veïns d’una ciutat que sembla no descansar mai puguin pensar això d’una vila del territori que ells ja anomenen «de comarques». Cada vegada, però, entenc més el seu recel.
Si bé és cert que les recepcions al Baix camp pateixen de no tenir el mateix públic que el de la capital, aconsegueixen molt més tenint molt menys.
No em tremola la veu quan afirmo que Reus és una ciutat amb uns pilars cultural envejables i distintivament complexos (podríem potser debatre com ja he fet en altres ocasions si l’organització no està estirant massa fils a la vegada, però com amb tot que implica algun afer cultural, no hi ha una resposta del tot correcta).
Sense haver digerit del tot el festival COS que va guarnir la ciutat de dansa farà poc menys d’un mes, ahir al vespre es va fer la gala que obre la dinovena edició del Festival Internacional de Cinema de Reus Memorimage amb l’estrena mundial del film Anita. La miliciana tenia nom.
La projecció, que s’estrena la setmana que ve al sense ficció de TV3 explora la història dels protagonistes d’una fotografia icònica amb un traçat llarguíssim i una capacitat abocadora prodigiosa. D’una cara vista i desconeguda a una dona amb nom i veu.
Amb el teatre Bartrina com a «cicerone» de luxe principal, fins a aquest dissabte la ciutat gaudirà d’una extensa i diversa programació de cinema alternatiu, afirmant la ciutat com a l’epicentre del cinema que treballa amb imatges d’arxiu. I és que no és d’estranyar que així sigui, encara que no en siguem massa conscients i no ho regraciem com caldria, la ciutat gaudeix del Centre de la Imatge Mas Iglesias de Reus (CIMIR), una institució excelsa en la conservació del patrimoni visual.
Aquest any, la programació posa especial accent en donar veu a personatges del nostre passat i reivindicar discursos que han quedat oblidats per buscar aquesta part subjectiva que manca de la història i que la fa tan nostra, reconeixent sempre que mai podrem tornar a reconstruir-la del tot. Molts d’aquests films tracten temes controvertits i tabú per a molts. En remoure personatges i fets que conformen la nostra memòria històrica, constantment s’assumeix que el que es busca és destapar i, per tant, reintroduir dilemes i conflictes que han afectat a la societat, quan la realitat és molt diferent, i la intenció primordial és parlar d’una imatge centrada en temps passats amb la que mantenim una remembrança col·lectiva, perquè considerem aquest passat com a nostre.
Sospito que aquesta decisió «d’enterrar i no avançar» presa gairebé voluntàriament per la societat –i que és aplicada per extensió en l’Art– és una de les raons principals de la capacitat retrògrada de la humanitat, i causa també de la constant repetició de fets desastrosos i nocius per la comunitat.
També, com a novetat, els parlaments han posat especial atenció en la creació de noves aliances del festival, teixint una tela d’enllaços internacionals que no només enriqueixen les projeccions, sinó que a més ajuden a mantenir aquesta rellevància internacional.
Les pel·lícules del Memorimage Reus es podran gaudir a través de la plataforma del festival durant un temps limitat.
