Carme Andrade, mestra i llicenciada en Filologia Catalana, va néixer a Constantí (1951) però la seva infantesa, per raons familiars, va transcórrer des de molt petita a Reus. Actualment continua vivint a la capital del Baix Camp i està jubilada de l’activitat docent. De la seva faceta com escriptora destaca que ha publicat Els cercles obstinats (2013) amb il·lustracions seves , ha estat finalista del premi de relats Vent del Port (2013) amb el relat Absència, Gosadies (2016), un llibre amb relats, poemes i il·lustracions de la mateixa autora i Destil·lacions (2018), poemari amb el qual va guanyar la Flor Natural dels Jocs Florals del Rosselló (2016). Així mateix, està vinculada amb el col·lectiu de dones escriptores Reusenques de Lletres del qui destaca que «crear i treballar dintre d’un col·lectiu et fa sentir més motivada i acompanyada. És la riquesa que suposa posar a treballar en comú les intel·ligències individuals».
En el seu blog ‘La casa del racó’ escriu de ‘tot allò que em mou i em commou’. Què li empeny a escriure?
La motivació d’escriure varia segons la circumstància vital de cada moment. Actualment em motiva escriure sobre el món literari dels altres i també sobre el meu propi, tot i allunyant-me de la ficció, que en altres moments m’havia interessat. Per altra banda, hi ha èpoques que sents la necessitat de ser més lectora que escriptora i jo ho faig normalment amb esperit analític, intentant comprendre l’univers literari de l’autor. Potser no és una lectura massa relaxada, però és el tipus de lectura que alimenta el meu cervell i que em proporciona plaer. Contràriament al que pensa molta gent, la poesia és el gènere amb el qual et pots deixar anar més que en altres. Deixes que entri pels sentits i en gaudeixes sense més.
Com escriptora què li commou?
Em commouen més els moments com a lectora que com a escriptora. Em commou més el que escriuen o creen els altres que no pas el que jo escric. En tot cas, quan el que escric està en sintonia amb el meu jo íntim literari, aleshores el que sento és una mena de felicitat...
L’any 2013 va publicar el poemari ‘Els cercles obstinats’ (Meteora) amb il·lustracions seves. Com és el procés d’unir literatura i il·lustració?
Unir imatges i text en realitat és molt senzill. Les il·lustracions de Els cercles obstinats estan realitzades en un moment creatiu coincident amb el del poemari. Les idees van créixer en paral·lel i van fluir soles. En el cas de Els cercles obstinats, les idees i els dibuixos correspondrien a un univers comú on el crit i la paraula com expressions vitals de supervivència estan molt presents.
La poesia ha d’emocionar pel que diu i pel que vol dir?
L’intent de definir la poesia ha estat molt recurrent. Com a lectora i com a creadora de poemes només puc parlar de la meva experiència en aquest camp deixant la porta oberta a moltes altres versions del fet poètic. La poesia sorgeix en bona part de l’oceà que és el nostre inconscient i que formulant-la no fem res més que donar-li forma amb major o menor fortuna. És el com la poesia utilitza les paraules i les imatges el que realment ens emociona. I la poesia també és experimentació lingüística i sovint no deixa de ser un joc, complex, però un joc.
Quin llibre té a la tauleta de nit?
Normalment en tinc dos o tres a prop meu. Aquests dies m’acompanyen dos llibres: El nus i la flor, d’Enric Casasses i Consumits pel foc, de Jaume Cabré. La literatura et pot regalar molts moments de plaer. Un plaer intel·lectual, emocional i també sensorial. La literatura és una casa sòlida que no et fallarà mai. Un llibre et proporciona un temps de dolça soledat.
Forma part del col·lectiu Reusenques de Lletres. ¿Quines oportunitats li ha brindat?
He estat al costat de Reusenques de Lletres des del segon any de la seva existència i els meus textos han estat inclosos en bona part dels volums que han publicat. El que m’agrada d’aquest col·lectiu és la seva versatilitat, la llibertat d’entrar i sortir en funció del moment i que hi ha unes dones molt potents que saben activar la resta del col·lectiu. Crear i treballar dintre d’un col·lectiu et fa sentir més motivada i acompanyada. És la riquesa que suposa posar a treballar en comú les intel·ligències individuals.
A principis d’aquest any va participar amb un poema a la campanya ‘Cridem Prou, aparadors contra la violència masclista’. ¿La literatura ha de ser compromesa socialment?
L’art i la literatura en major o menor mesura reflecteixen realitats. Ara bé, no tot l’art té una funció social. En èpoques convulses com les que vivim, no concebo un art ni una literatura d’esquena a la realitat. L’art ha de servir per fer avançar la societat, per eliminar prejudicis, en definitiva per aportar humanisme i lucidesa.
Com escriptora, amb què somia?
No tinc somnis en especial com escriptora. Només aspiro a acomplir els reptes que jo mateixa em proposi en aquest camí que és la literatura.