Fa uns dies, la presidenta de la Comissió Europea, Ursula Von der Leyen, va anunciar un conjunt de mesures d’emergència, per tal de fer front als alts preus de l’energia dins el mercat de la Unió Europea. Entre aquestes mesures, s’ha anunciat un nou impost del 33% dels beneficis extraordinaris de les empreses europees que produeixen electricitat a partir de combustibles fòssils, que són concretament les que usen petroli, gas i carbó per a obtenir llum.
Segons les estimacions inicials, el nou impost permetrà recaptar una quantitat superior als 140.000 milions d’euros a tot Europa i servirà per a què «els estats membres puguin reduir el cop» de l’increment dels preus energètics.
També s’ha explicat que aquesta nova figura impositiva serà un gravamen sobre els beneficis ‘extra’ d’aquestes empreses, calculats com la diferència entre els beneficis mitjans obtinguts durant els darrers tres anys (2019, 2020 i 2021) i els beneficis que s’obtindran enguany, que es preveuen molt superiors degut a la pujada dels preus de l’energia dels darrers mesos. Per altra banda, només hauran de pagar aquest impost les empreses que hagin augmentat el darrer any un 20% o més els seus beneficis. La Comissió Europea també ha previst que la recaptació ha de permetre a les indústries vulnerables la reinversió en tecnologies netes, segons ha explicat la presidenta Von der Leyen.
Amb aquesta taxació la UE marca una clara senyal en línia a contrapesar el poder econòmic de les empreses oligopolístiques de l’energia
La introducció d’aquest nou impost és important per diversos motius. En primer lloc, amb aquesta taxació la Unió Europea està marcant una clara senyal en línia a contrapesar el poder econòmic de les empreses oligopolístiques de l’energia, degut a què l’impost (en major o menor mesura) reduirà els (grans) beneficis econòmics de les companyies de fonts fòssils. Aquesta determinació de Brussel·les en fer recaure, també, el cost de l’increment de preus sobre les empreses, al menys en una petita part, és una decisió que no es pot menystenir. En segon lloc, la definició d’aquest nou impost deixa entreveure que els ingressos ‘extra’ de les companyies fòssils no s’esfumaran a curt termini, i per tant cal esperar un futur immediat amb uns preus energètics que continuaran sent elevats. Aquesta ha estat una de les motivacions de la Unió Europea per a demanar a les empreses una ‘contribució de solidaritat’ davant el fort increment de preus. En tercer lloc, la base imposable de l’impost serà només una petita part dels beneficis totals obtinguts per les empreses. Això és així perquè el gravamen (del 33%) s’aplicarà sobre l’import dels beneficis que superen els valors dels anys anteriors, és a dir, s’aplicarà només sobre els ‘extra’ guanys i no sobre els beneficis totals obtinguts. Per últim, la proposta europea marca una decidida línia d’actuació per a desincentivar la producció d’energia provinent dels combustibles fòssils, i posa l’ull precisament en aquestes empreses a l’hora de definir el nou impost.
Per garantir que el nou impost no es traslladi als preus caldria establir un sistema de vigilància o de seguiment dels preus
Un altre aspecte important quan parlem d’impostos sobre les empreses és la incidència del gravamen sobre els agents econòmics, és a dir, qui acaba pagant finalment l’impost. De fet, el cost efectiu de l’impost no ha de coincidir necessàriament amb qui té l’obligació d’ingressar-lo a la Hisenda Pública. Així, si les empreses que han de pagar l’impost tenen capacitat de repercutir el gravamen sobre els consumidors apujant el preu dels seus productes, llavors la càrrega econòmica (total o parcialment) recau sobre els consumidors.
La capacitat de traslladar el cost de l’impost depèn, principalment, del grau de sensibilitat de la demanda del producte quan augmenta el seu preu. Si la sensibilitat és molt elevada, i l’empresa vol traslladar la càrrega als consumidors mitjançant un increment de preu, la demanda disminuirà i el productor tindrà uns ingressos menors. Però quan parlem d’energia, sabem que la demanda té una escassa sensibilitat al preu donat que la quantitat que n’usem no varia gaire encara que hi hagi canvis de preu. Dit d’una altra forma, si puja el preu de l’energia la quantitat que consumim pràcticament no disminueix i els ingressos dels productors no variaran.
Aquesta característica de la demanda energètica afavoreix el trasllat del cost de l’impost al consumidor, via increments de preus. Si això és així, l’esperada contribució de les empreses fòssils a l’encariment de preus quedaria molt limitada. Per garantir que el nou impost no es traslladi als preus, la qual cosa faria augmentar-los encara més, caldria establir un sistema de vigilància o de seguiment dels preus. En cas contrari, existeix un risc elevat que l’impost no només no aconsegueixi els objectius de fer contribuir també a les empreses, sinó que aconsegueixi tot el contrari, és a dir, que perjudiqui encara més els consumidors finals.
