Després de guanyar la Copa del Món de futbol femení tothom vol tirar fora a Luis Rubiales. En pregunto per què molts dels polítics i periodistes que ara bramen tan fort varen ignorar la plantada de les 15 jugadores? Per què durant anys varen apuntalar la figura d’un fatxenda tant prepotent i arrogant? Per què molts dels que estan atònits davant de la negativa de Rubiales a dimitir restaren en silenci durant tants anys? Ara, de l’arbre caigut tothom en fa llenya.
Aquesta ha estat de lluny la pitjor crisi del futbol espanyol que en tractar-se de les noies es va tractar molt per damunt. La postura coherent i valenta d’aquestes jugadores ha estat present en tot el mundial de futbol i, si com espera la major part del país, foten fora al president en bona part cal agrair-lo a elles. Encara que la ‘roja’ de les noies acaben de guanyar el seu primer Mundial, a ningú se li escapa que la pitjor crisi del futbol espanyol encara no s’ha tancat.
Després de caure l’equip a quarts de final de l’Eurocopa, el nucli de les jugadores qüestionaren la deficient preparació física, la manca d’ambició, el control malaltís de Jorde Vidal a les jugadores i, també, un estil de joc que no convencia a ningú. Quan les jugadores varen expressar el seu malestar a la RFEF el seu president es va tancar en banda ignorant les seves queixes.
Quan les jugadores varen expressar el seu malestar a la RFEF el seu president es va tancar en banda ignorant les seves queixes
El nucli dur de les 15 jugadores crítiques amb la gestió de Jorge Vilda eren les sis jugadores del Barça, un dels millors equips femenins del món dels darrers anys, que feia setmanes guanyaren la darrera Champions europea. Al final, dotze de les jugadores renunciaren a la selecció espanyola i no han participat en la Copa del Món d’Austràlia i Nova Zelanda. No han participat en el triomf, però han estat ben presents al llarg de tot el campionat. La premsa ha destacat força el seu silenci tan significatiu i crida l’atenció la manca de felicitacions a qui foren les seves companyes. Tot i el campionat del món la crisi del futbol femení no està tancada i encara ignorem el rerefons i les raons de la revolta.
Irònicament el pitjor que li podia passar a Rubiales és que la ‘roja’ guanyés la Copa del Món de futbol femení. Després d’aquesta moguda el seu ‘pico’ forçat passarà a ser en el món de l’esport tota una icona mundial de la prepotència masclista. Si l’equip hagués caigut a la final contra Anglaterra, el president de la RFEF ni s’hauria estovat les boles al costat de la Reina i la Infanta ni hagués fet un petó sense consentiment a una jugadora. Probablement, tot això no s’hauria produït i en cas de fer-ho la seva repercussió hauria estat més local. Quina ironia, l’èxit sovint juga males passades. Sense el títol de campiones, la conducta de Rubiales més pròpia d’un fatxenda prepotent que no pas d’un personatge públic no hagués tingut el resó que ha tingut.
Tard o d’hora a Rubiales deixarà pas a noves cares, però no serà tan fàcil fer neteja de la màfia esportiva que controla l’esport
Però el drama estarà lluny d’arribar al final. El dijous passat vam anar a dormir convençuts que Rubiales dimitiria i el divendres tothom va veure incrèdul el sainet surrealista de la reunió de la RFEF. Al final ni dimiteix, ni reconeix els greus fets, es fa la víctima i, per si no fos prou, planta cara a tothom davant de la cleca formada per moltes butxaques agraïdes. L’estil del president s’assembla més al d’un mafiós que no pas al d’un responsable esportiu d’un país modern i democràtic. Segons les seves paraules va fer el petó a petició de la noia agredida i es va espolsar els collons prop de la Reina com a gest d’agrair a Jorge Vilda la feina ben feta. Potser fos per això, però em dona la impressió que quan Rubiales xisclava ‘por cojones’ tenia més al cap a les jugadores crítiques que no pas el saber fer de Jorge Vilda.
Esperem que aviat fotin fora a Rubiales i també a tota la seva colla de butxaques agraïdes. No serà fàcil que els responsables esportius siguin valents i aprofitin aquesta indignació col·lectiva per fer neteja de les velles estructures franquistes de l’esport espanyol. Tard o d’hora a Rubiales deixarà pas a noves cares, però no serà tan fàcil fer neteja de la màfia esportiva que controla l’esport, reparteix els recursos públics entre els amics, i castra les il·lusions de milions de noies i nois del nostre país.
L’error del periodisme esportiu, no de tots els seus grans professionals, és no ser conscients que la figura de Rubiales és incompatible amb aquest país i la cultura de l’esport modern. Rubiales no sols és el personatge del ‘pico’, les mans a les boles, el que regala a les campiones del món unes vacances a Eivissa, o el que planta cara a la premsa, la política i la justícia. Rubiales i la seva cleca és molt més que això. És també el que va malvendre la Supercopa a l’Aràbia Saudita per 40 milions d’euros, el dels 24 milions en comissions per a Gerard Piqué, el que reparteix prebendes entre la seva cleca, el que va ignorar les reclamacions de les 15 jugadores de l’equip femení. És tot això i molt més.
Al final Rubiales caurà, clar que caurà. Caurà gràcies a les 15 jugadores que van tenir la valentia de dir «per aquí no passem» a risc d’hipotecar la seva carrera com a professionals; i caurà també gràcies a les jugadores que, malgrat treballar en un ambient hostil, vàren guanyar la Copa del Món del futbol femení. També caurà gràcies als milions de dones d’aquest país que no volen aquestes conductes en cap càrrec públic o privat. Aquests personatges ja no tenen cabuda en el país que volem.