Els anys 20 del segle passat i un cop aprovades a Madrid les oposicions estatals, el meu pare menorquí tenia el seu primer destí a Barcelona, on es va fer aficionat del Espanyol amb el Zamora com a mascaró de proa. I lògicament vaig heretar aquest sentiment i al final els sentiments resulten ser mes forts que les herències materials.
El 27 de maig del 2000 l’Espanyol guanyava la Copa del Rei a Mestalla en una final amb l’Atlétic Madrid, on vaig tenir la sort d’assistir i unes setmanes després la directiva perica passejava la copa per les Penyes de Catalunya i també, lògicament, la de Tarragona. Es va anar a fer l’ofrena a Sant Magí i després, enmig de la curiositat dels vianants, la comitiva perica vàrem anar baixant pel Carrer Major i Plaça de la Font fins l’Ajuntament.
M’havien demanat que a Sant Magí digués unes paraules i vaig contar la següent anècdota íntima i familiar. El setembre del 1994 el rellotge biològic del meu pare de 90 anys s’estava apagant i de fet em van trucar a Tarragona perquè ja hi anés. Tenia alguns moments de lucidesa i vaig pensar que podia fer per alegrar-lo i se’m va ocórrer dir-li que l’Espanyol havia guanyat la lliga, i es va situar perfectament i em va dir «que bo, que bo» i va somriure. El cap de pocs dies traspassava.
L’altre dia vaig escoltar que el president de l’altre club de la ciutat condal deia que el Barça era un signe d’identitat de Catalunya. Deu ser per això que s’autodenominen «més que un club». I ho deia en la defensa que feia del seu club en el tema Negreira. Per cert, alguns aficionats seus van celebrar el descens de l’Espanyol a segona amb petards, amb alguna crema de la bandera i escut de l’Espanyol a la rua de celebració del seu títol de lliga i amb frases com «qué malo eres» del Jordi Alba el nostre lateral Oscar Gil i al nostre estadi i amb rialles des de la seva banqueta, segons imatges captades per Movistar.
Però nosaltres només som un club de futbol normal i corrent. Deu ser per això que aquest final de lliga ha passat de tot i molt, amb uns arbitratges que han donat, sempre en contra, des de gols fantasma al contrari fins tot tipus de malifetes evidentment sempre contra del més dèbil i com s’ha comentat tant aquí fins i tot a l’ estranger.
Però el recurs fàcil a la culpa és de l’àrbitre, no és valida, al marge dels desastrosos arbitratges soferts en els moments més difícils, la major part de culpa és de nosaltres mateixos que no hem sabut actuar degudament. El clàssic dir que la culpa és de Madrid, i en aquest cas del Comité d’ Àrbitres, per exemple, a qui per cert l’Espanyol a cap dels seus components històrics o algun membre de les seves famílies ha encarregat i pagat informes, no resol el problema i a més porta el fracàs i a amagar els nostres propis defectes.
Els pericos sabem sortir a donar la cara perquè com diu la cançó: «Resistiré como un junco que aunque se dobla siempre se mantiene en pie»
L’Espanyol aquesta temporada ha tingut un tan estrany com pintoresc director esportiu amb unes fixacions tant espectaculars com il·lògiques. I per posar un exemple clar i important ens fixarem amb la porteria, d’altre banda, un lloc bàsic i fonamental per cert. A l’estiu d’entrada va fitxar al porter suplent del Atlétic de Madrid que no havia jugat ni un partit en tota la temporada anterior de cap competició. I a continuació en va fitxar un altre que només n’havia jugat dos o tres. El resultat ja es podia preveure i així va ser amb unes cantades per part dels dos porters que ni s’han vist mai al Liceu de Barcelona. I el gener per resoldre la situació va fixar un tercer porter però que tampoc havia jugat durant tota la primera volta. És evident que aquest director esportiu tenia un problema d’una estranya conducta repetitiva digna d’estudi per professionals.
Mister Chen, milionari xinés i propietari de l’ Espanyol, va entrar amb molt bon peu, ho va pagar tot, hipoteca inclosa del nou estadi, que per cert en el seu dia va tenir un premi mundial d’espais esportius, ja que el club estava molt a prop del concurs de creditor i ho té dins del que és el món del futbol bastant sanejat, i ens va dir que en tres anys seriem a Europa i efectivament així va ser. Però després les coses van anar canviant a la Xina. El govern xinés pel que s’ha dit i com que no són ‘tontos’, va prohibir als seus milionaris capitalistes-comunistes invertir en clubs de futbol a l’estranger i a més la covid ha canviat a la Xina la forma de veure i fer les coses.
L’home de confiança de Mister Chen a Barcelona és un senyor que lògicament és diu Mao, cara de pòquer, amable, títols universitaris i fins i tot parla en català –és qui el tradueix quan arriba Mister Chen a Barcelona, per tant no és d’estranyar que durant alguns diumenges socis de l’Espanyol plantessin una pancarta que deia: «Volem un CEO no un traductor»–.
Però és el cert que ni Mister Chen, ni la Manolita Chen, que a la meva joventut portava un teatret del que es deia ‘varietés’ a les festes de poble, ni el Mao, ni evidentment i sobretot els jugadors han sabut parar aquesta nova i massa seguida i sobretot preocupant pel futur, baixada a segona divisió. Però 122 anys d’història són molts i no es deixarà que s’esvaeixin així com així.
Recordo una altra baixada a segona quan estàvem al Camp de la Carretera de Sarrià i recordo perfectament la pintada que hi havia a un edifici del costat: «Espanyol mai et quedaràs sòl». En moments com aquests els pericos sabem sortir a donar la cara perquè com diu la cançó: «Resistiré como un junco que aunque se dobla siempre se mantiene en pie».
Ploro per tu, Espanyol, plorem per tu, Espanyol, però les nostres llàgrimes no són un mar de llàgrimes ni tampoc cauen a la sorra, perquè les nostres llàgrimes són llàgrimes seques i saben perquè, amigues i amics lectors, perquè l’Espanyol és com les orenetes que per la primavera sempre tornen. I sobretot perquè les periques i pericos en situacions com las d’ara sempre ens quedem d’empeus.
