1790 mereix ser recordat com un any gloriós per Tarragona. Després de dècades de durs esforços davant la feixuga i lentíssima burocràcia de l’Antic règim i havent superat una crua campanya en contra, per fi començaven les obres per a una molt necessària reforma i ampliació de les petites i atrotinades infraestructures portuàries existents.
El projecte inicial aviat va haver de ser ampliat i, el 1802,després d’una molt ben orquestrada visita de Carles IV i família, es va iniciar una etapa de 222 anys, que encara continua i continuarà: De 1802 cap aquí, cap govern espanyol sigui del color que sigui, ha posat obstacles al desenvolupament del port tarragoní. La cosa no ha anat d’una generosa i permanent actitud altruista, sinó per convicció. La realitat ha acreditat a través dels temps que Tarragona era l’opció ideal per al principal port mercantil del territori....i amés donava benefici.
Cal alguna deficiència observable al projecte de remodelació: la principal és la preocupant desaparició quasi complerta de l’actual arbrat
L’ambiciosa obra necessitava una autoritat seria i visionària. Apodaca i el seu segon Seidel o el successor Smith, els primers Presidents del Port, van saber crear una base sòlida per a un futur que encara dura. La seva autoritat no es limitava a l’àmbit estrictament portuari.
El petit barri del port, dit llavors de la Marina i abans la Vila Nova del Port, també depenia de la seva jurisdicció. Aviat van sorgir els primers projectes per un nou i engrandit barri portuari. Smith el va concebre amb un urbanisme racional, geomètric, exemplificador de les idees de decòrum i funcionalitat que imposava el gust neoclàssic de l’època.
També Smith qui, aprofitant la nova explanada que sorgia de l’extracció de la roca per a l’escullera, va dissenyar una gran plaça entre Port i Ciutat. Una plaça que ha tingut sis diferents denominacions oficials, però que sempre va ser coneguda com la Plaça dels Carros, vaga dir perquè. Porta d’entrada a la Ciutat (i al Port) cruïlla de dos eixos bàsics, la connexió amb la ciutat alta pel nord (Carrer Apodaca), i cap el territori per l’oest (Reial).
Pascual Madoz, liberal progressista, en el seu monumental Diccionario Económico y Estadístico de España y sus Posesiones de Ultramar, omplia de lloances el barri del Port. El veia endreçat, modern, ampli, ple de veïns treballadors i inundat pels sons del treball productiu. Tot en contrast amb la Part Alta que, insensible al valor de les pedres, trobava fosca, tortuosa, bruta, endarrerida i sobrada de veïns ociosos i indolents.
No sembla coherent que una autoritat pública cometi una acció objectivament destructiva d’un patrimoni viu i objectivament valuós. Revisin els detalls, sisplau!
La realitat però no s’atura i el pas del temps ha invertit la situació descrita per Madoz. Actualment és el Casc Antic el que es veu dinàmic i viu, mentre la Marina es troba degradada i marginal. Per fortuna però, la cosa pot canviar. Superades antigues controvèrsies, Ajuntament i Port semblen decidits a millorar la nostra vella Marina.
El nou Passeig Marítim o la nova Passarel·la són realitats tangibles dels beneficis d’una bona sintonia entre ambdós. Però encara hi ha més matèria: La Plaça de la Font anuncià el febrer d’enguany el PIPB (Pla Integral de la Part Baixa), el Port per la seva banda va convocar un concurs per a la reordenació integral de l’àrea que integra la Plaça dels Carros, l’Escala Reial, l’entorn de la seu de l’Autoritat Portuària i el Port Esportiu.
En el concurs del Port es van presentar 21 projectes i es va triar (maig 2023) el presentat per Mas-Maristany Arquitectes, de Barcelona. No cal aquí explicar els detalls del projecte. Són evidents les seves fortaleses, però també cal esmentar i penso que corregir alguna deficiència observable. La principal és la preocupant desaparició quasi complerta de l’actual arbrat, debilitat considerable si tenim amés en compte que el projecte es declara impulsor de refugis climàtics (entengui’s ombres) com un objectiu important.
Especialment dolorosa és la desaparició dels grans i venerables plàtans de la part oest de la Plaça, supervivents de la segona generació d’arbres i que deuen la seva ufanor al fet de créixer damunt terreny guanyat al mar en època històrica i no en la dura calcària de l’antic promontori natural en què s’assenta la major part de la Plaça.
No sembla coherent que una autoritat pública cometi una acció objectivament destructiva d’un patrimoni viu i objectivament valuós. Revisin els detalls, sisplau!
