No sé si tots els homes, però crec que la majoria, estan sincerament horroritzats pel cas Pelicot. Un tipus que durant 10 anys ofereix la seva dona a desconeguts a través d’un web de pervertits, la droga, porta homes a casa perquè la violin, participa en les violacions i les filma. Que l’acompanya al metge quan ella ―preocupada perquè té «absències mentals»― creu que està desenvolupant una malaltia neurològica. Ell sap què passa durant aquestes «absències mentals». Aquest tio ha de ser un monstre. Com, sinó, hauríem d’anomenar un home capaç de fer això a «la seva» dona, la mare dels seus fills?
Que hi estigués present és justament l’argument exculpatori que fan servir els altres: Com ha de ser una violació, diuen, si va ser el marit qui els hi va convidar? Seria, en tot cas, una «violació involuntària» i la culpa no seria d’ells sinó del monstre. I aquests dos arguments, la monstruositat de l’un i la manca de culpabilitat dels altres, es reforcen mútuament.
Un monstre és un ésser que presenta anomalies o desviacions, una excepció. No és representatiu de res, és únic. Que Monsieur Pelicot sigui un monstre allunya la culpa, la responsabilitat de tots els altres. Els altres no són només els que seuen al banc dels acusats. Són també el sanitari que li va donar instruccions sobre com usar les drogues, són els homes que quan van veure la Gisèle Pelicot drogada se’n van anar però no ho van denunciar, són tots els que formen part del pacte de silenci que protegeix als agressors. La violència sexual contra les dones no són fets excepcionals comesos per monstres. Els violadors són gent normal, normalíssima: només cal repassar la llista dels acusats del cas Pelicot, homes corrents, de totes les edats i professions.
Aquest mateix diari informava el mes passat de l’augment de nombre d’agressions sexuals. Alguns diuen que és perquè ara es denuncia més. Potser sí que ara es denuncien coses que abans, per por o per vergonya, es callaven, però que augmentin les violacions entre els menors (víctimes i agressors) evidencia que no és una cosa del passat sinó del present i, si no ho aturem, també del futur. I els responsables, diguem-ho clar, no són només els violadors i els seus còmplices. Són també els que els permeten camuflar-se en un ambient on està acceptat veure en les dones i en les nenes una cosa usable, follable, un tros de carn. Són, per omissió, els que creuen que la cosa no va per ells, els que s’ofenen i ens corregeixen: «no tots els homes!». Curiosament, aquests mateixos senyors són els primers en generalitzar si han de donar consells a les seves filles adolescents. Vaja, no m’imagino un pare dient: «Nena, tu puja al cotxe de qualsevol tipus perquè ‘no tots els homes’ són iguals i si t’hi negues es pensarà que creus que podria ser un violador i l’ofendràs en la seva dignitat d’home decent i això de ferir els sentiments d’un home està molt lleig». A la filla li diuen, i fan bé, que no se’n refiï de cap perquè saben perfectament que és molt difícil distingir un violador d’un home decent. Tan difícil que la Gisèle Pelicot portava 50 anys casada amb un tipus que semblava decent.
Si en comptes de gastar tanta energia en explicar-nos a nosaltres que «no tots els homes són iguals» (que ja ho sabem!) els homes decents la destinéssiu a assenyalar-nos tots els violadors camuflats, a denunciar tots aquells que comparteixen imatges d’abús sexual, a indignar-vos contra els homes que fan comentaris que denigren i deshumanitzen les dones i les nenes, si els retiréssiu la paraula, si els expulséssiu dels vostres espais, si us atrevíssiu a trencar el pacte de silenci que els protegeix, seríeu part de la solució. Ens ajudaríeu a aconseguir que la vergonya canviï de bàndol.