Aquest mes d’agost el règim talibà ha aprovat una nova «llei de moralitat» que prohibeix fins i tot el so de la veu de les dones en l’espai públic. Jo us vull parlar de dues dones afganeses, Soraya Tarzi i Manizha Talash.
Soraya Tarzi va ser reina de l’Afganistan des de la independència de l’Imperi Britànic, l’agost del 1919, fins al 1929. Va morir exiliada, a Itàlia, el 1968.
Manizha Talash és una ballarina de break dance que va néixer a Kabul fa 22 anys.
Soraya Tarzi va ser reina de l’Afganistan del 1919 fins al 1929. Manizha Talash és una ballarina de break dance que va néixer a Kabul fa 22 anys.
L’agost del 2021, ara fa tres anys, els talibans van entrar a Kabul. La «coalició internacional» liderada pels EUA que havia envaït el país 20 anys abans, després dels atemptats del World Trade Center, suposadament per acabar amb Al-Qaeda i teòricament amb la noble missió de portar-hi la democràcia, va fugir abandonant la població i deixant les dones afganeses, utilitzades sovint com a excusa per justificar la intervenció militar, a mercè d’un règim criminal que els nega els drets humans més bàsics.
Com que hi ha qui argumenta que les terribles condicions de vida de les dones a l’Afganistan es deuen a «la cultura i el tradicional endarreriment d’aquella gent», he volgut recordar Soraya Tarzi per explicar que durant el regnat del seu marit, el rei Amanulà, la reina Soraya va fer campanya contra el vel, que junts van impulsar l’educació femenina i van obrir la primera escola primària per a nenes a Kabul l’any 1921 i que les dones afganeses van aconseguir el dret a vot. Per posar-ho en context, a Espanya les dones no van tenir dret a votar fins al 1931 i a la civilitzada França fins al 1944. Als Estats Units abans, al 1920, però només les blanques, les altres no van poder votar fins al 1965.
Certament, moltes de les mesures impulsades per Soraya Tarzi van durar poc, però la constitució del 1964 de l’Afganistan va blindar el vot femení, l’educació obligatòria i la llibertat de treballar per a les dones. I a partir de 1978 els drets de les dones i la seva participació en la vida política van experimentar un avenç immens en aquell país asiàtic. Tot va acabar el 1996 quan els talibans van prendre el poder i van imposar la Xaria. Els talibans no havien sortit del no-res, la CIA havia estat reclutant, armant i finançant fanàtics islamistes per crear guerrilles anticomunistes: d’aquells mujahidins, aquests talibans. No hi ha espai per fer un repàs de la trista història de l’Afganistan, només vull explicar que els drets de les dones, a tot arreu, poden avançar i retrocedir, i que als poderosos les dones i els nostres drets només els importem quan ens poden utilitzar com a excusa.
Manizha Taslash va començar a ballar break als 17 anys. Quan els talibans van prendre el poder per segon cop Manizha va fugir de Kabul amb el seu germà petit. Van poder arribar a Espanya com a refugiats. El 2024 l’Equip Olímpic de Refugiats del COI la va seleccionar pels Jocs Olímpics de París, on debutava el break.
Al final de la seva actuació la Manizah va desplegar una capa amb la frase «Free Afghan Women» (Allibereu les dones afganeses)... i la van desqualificar! Per trencar la regla 50 de la Carta Olímpica, que no permet «cap mena de manifestació ni propaganda política, religiosa o racial durant la competició». No em queda clar per què té el COI un equip de refugiats (que si ho són és perquè al seu país no tenen garantits els drets) si per ser-hi han de callar. No em queda clar si demanar la llibertat de les dones és per al COI propaganda religiosa, racial o política, el que em queda claríssim és que al COI, també, les dones li agradem calladetes.
