Que darrerament la llengua és notícia no és cap novetat. En un altre món, ser notícia o no ser-ho, no hauria de ser dolent per se. Sí que és simptomàtic que la llengua en sigui quan ens trobem en una tessitura com la que tenim: que ens situem en un estat d’alerta permanent? Potser sí. Però és que el context ho abona i ho fonamenta completament i tant de bo que la llengua no ho hagués de ser, perquè implicaria un bon estat de salut. Derrotismes i triomfalismes a banda, segurament des d’un cert relativisme podríem concloure que, en el fons, parlar-ne i guanyar consciència lingüística és sa.
Tanmateix, en un context com el nostre és essencial que tinguem clar que en un àmbit multilingüe com el que ens arriba en la societat actual fer del català la llengua comuna no només és necessari i adient, sinó que no hauria de respondre a res més que la qüestió base i de fons: fer de la llengua catalana un instrument normalitzat en l’indret on és la llengua pròpia. Res més que això.
Totes aquestes qüestions esdevenen especialment noticiables en un àmbit com el de la salut, en què conflueixen molts factors fonamentals a l’hora d’establir diagnòstics i prescriure tractaments. Fa uns dies, el govern publicava una nota de premsa titulada «Salut posa en marxa la segona edició del Programa ‘Prescriu-te el català’ adreçat a professionals sanitaris». En aquesta primera tongada, el departament ha elaborat proves de certificació dels nivells B1, B2 i C1 per a l’àmbit mèdic.
A tomb de tot això, una de freda i una de calenta: en aquest projecte de nou encuny s’hi van inscriure més de 3.930 persones, però només 1.352 professionals s’han acabat examinant finalment. Si bé és cert que ens hem de felicitar perquè més d’un miler de professionals han volgut acreditar-se, també hem de revisar per què només una mica més de la tercera part d’alumnes s’han examinat.
Esperem que tots aquests esforços en matèria lingüística es traslladin a efectes pràctics en la qualitat de l’atenció mèdica, perquè al llarg i ample dels Països Catalans tenim, majoritàriament, un gran tresor, envejat i cobejat per (a) molts, que és un sistema públic de salut, i amb els principis de pública, universal i de qualitat hem de tenir present que la llengua no és, ni en pot ser mai, aliena a la qualitat del servei, perquè de fet s’hi lliga de forma i de manera explícita.
El 3 de setembre de 2023 es publicava l’article «Morir-se en català», una peça pòstuma per desig explícit de l’autora, Carme Junyent, experta en l’àmbit de les llengües amenaçades, que va recollir la seva experiència poc abans de morir i que va plasmar en l’article de títol clarivident: «En un cas em vaig trobar una infermera que em va dir que feia poc que era aquí. Jo li vaig dir que no es preocupés, que jo li ensenyaria el català, i la relació va ser prou fluida. En un moment de crisi, però, en què em va haver d’atendre, jo m’hi vaig adreçar en català i ella em va escridassar dient-me que li parlés en espanyol. Insisteixo en el fet que era un moment de crisi, però quan em va dir aquestes paraules vaig reviure totes les humiliacions que he viscut pel fet de parlar en català. És això el que s’hauria d’evitar: que en un moment tan delicat de la vida s’hi afegissin records negatius que no hi ajuden gens.»
No es tracta, doncs, de res més que poder viure amb normalitat en tots els àmbits de la vida, fins i tot els que ens toquen de més a prop, com és la salut que, tots i cadascun de nosaltres desitgem que sigui bona. Que s’esdevingui, doncs, també en la llengua.
