Tot sovint, la llengua catalana és notícia. Darrerament ha aparegut un vídeo, que s’ha fet viral, d’una infermera de Cadis que treballa a l’hospital Vall d’Hebron, en el qual menyspreava al català d’una manera força barroera.
Curiosament, mentre als mitjans catalans destacaven la desconsideració i la manca de respecte cap a la ciutadania d’algú que ha vingut, suposadament, a prestar-li un servei, altres mitjans estatals posaven l’èmfasi i criticaven el fet que a Catalunya es demanés un cert nivell de català per ser funcionari i es defensava a la infermera.
S’ha instal·lat el relat, a bona part de la societat espanyola, que els catalans som uns intolerants i supremacistes en el tema de la llengua.
Realment, si aquest fos un cas puntual, una ximpleria, no valdria la pena dedicar-li cap comentari. Però el que passa és que plou sobre mullat. Els atacs i el menyspreu al català són constants. Sense anar més lluny, només fa uns dies, es va convocar una audiència al Parlament Europeu en contra de la immersió lingüística, amb quatre ponents, «experts» proposats pel PP, Cs i Vox, tots ells contraris al model escolar català.
Es va considerar que aquest sistema provoca, ni més ni menys, «dolor emocional» als infants i que la llengua que està en perill a Catalunya és el castellà, i per tant cal incrementar el seu ús als centres educatius. En canvi, ves per on!, no es va dir res de la situació marginal del català en molts altres àmbits.
El problema és que l’Estat espanyol no ha volgut mai acceptar, de debò, que és un estat plurilingüe, tot i que ho diu la mateixa Constitució (art. 3). No hi ha hagut manera d’aconseguir que aquestes «altres» llengües: català, euskera i gallec, fossin normalment utilitzades, com el castellà, a institucions estatals, com al Congrés i al Senat (on només en contades ocasions es permet), tot i que fins a deu formacions polítiques ho hagin demanat diversos cops.
Que en aquestes institucions s’hi implantés un sistema de traducció simultània, a molts els hi sembla un malbaratament insuportable de recursos. Ho diuen sense tenir idea de quants diners es tracta. S’ha estimat que el cost al Senat seria d’uns 950.000 €, menys de dos cèntims d’euro per persona i any.
No sembla una despesa desorbitada. Atès, a més, que no caldria ni tan sols tocar els pressupostes d’ambdues cambres, ja que aquests recursos es podrien obtenir d’altres partides com, per exemple, eliminant o reduint les subvencions que es donen els bars del Congrés i del Senat, perquè els diputats i senadors –tot i les suculentes dietes que perceben– gaudeixin d’uns preus molt rebaixats de les seves consumicions.
El cost d’aquesta subvenció, només al Congrés, és d’1,2 milions d’euros l’any. Recordem, que l’Instituto Cervantes disposa enguany d’un pressupost de 167,5 milions d’euros per a la promoció i difusió del castellà al món. És evident que si no s’accepta la proposta de l’ús de les llengües cooficials a les institucions de l’Estat no és pel seu cost, sinó per una decisió política i ideològica.
No hi ha hagut manera d’aconseguir que aquestes «altres» llengües: català, euskera i gallec, fossin normalment utilitzades a institucions estatals, com al Congrés i al Senat
El mateix passa respecte a l’oficialitat d’aquestes llengües al Parlament Europeu, que recordem està determinada només per la voluntat dels estats membres. A hores d’ara, a les institucions de la UE s’utilitzen, permanentment, 24 llengües fent servir un sistema de traductors, i mai s’ha plantejat seguir un model monolingüe com l’espanyol (per exemple, utilitzant l’anglès, la llengua de treball més habitual), perquè la UE és una comunitat regida pel principi del multilingüisme, reflex de la seva diversitat cultural i lingüística i d’absolut respecte a la pluralitat de llengües que hi ha a la Unió, independentment del nombre de parlants que tinguin.
La idea que es transmet a Espanya és que hi ha una llengua privilegiada, superior, que serveix per tot, i unes altres d’ús limitat i del tot prescindibles. No es té en compte que per aquestes llengües, fer-se visibles i útils arreu és vital per a la seva supervivència. Aquest supremacisme lingüístic del castellà, sumat a la submissió lingüística (conscient o no) de molts parlants de les llengües minoritàries –que a la més mínima ocasió, renuncien a la seva pròpia llengua– no ajuda a la seva normalització.
Cal dir que una llengua és quelcom més que un mitjà de comunicació, és també un mecanisme d’integració social i política, així com el vehicle d’una cultura que cal protegir i fomentar. La qüestió rau en la percepció, per part dels parlants d’aquestes llengües, de la manca de reconeixement a un tret fonamental de la seva cultura i de la seva identitat, com és la llengua.
Hi ha maneres més igualitàries de tractar la diversitat lingüística –que prohibint-la a les principals institucions de l’Estat– tal com fan països plurilingües com el Canadà, Bèlgica, Suïssa, Finlàndia... i, fins i tot, l’Índia, on al seu Parlament s’ofereix la traducció simultània en 16 llengües.
En això, Espanya es comporta com si fos un estat monolingüe (que sembla és el que molts voldrien) obviant els drets lingüístics dels prop de 20 milions de ciutadans que viuen en parts d’aquest estat amb llengües i cultures pròpies. Els òrgans centrals espanyols rarament utilitzen, per exemple, el català (com es veu a les webs dels ministeris, on hi ha l’opció, però no està activada), i quan ho fan, ni tan sols mantenen la unitat de la llengua, distingint entre «catalán» i «valenciano» com a idiomes diferents, en contra dels criteris científics i acadèmics.
Espanya es comporta com si fos un estat monolingüe obviant els drets lingüístics dels prop de 20 milions de ciutadans que viuen en parts d’aquest estat amb llengües i cultures pròpies
D’altra banda, el Comitè d’experts del Consell d’Europa ha denunciat a Espanya per incomplir la Carta Europea de les llengües Regionals o Minoritàries, ratificat per Espanya el 2001, que determina que les llengües autòctones han de ser usades per l’administració estatal en la prestació dels serveis públics a la ciutadania.
A l’informe es critica que per accedir a funcionari estatal en un territori amb llengua pròpia no sigui un requisit obligatori conèixer-la, sinó tan sols un «mèrit» com passa a l’àmbit judicial.
A Catalunya, ja des del primer Borbó, Felip V, a més d’aplicar les lleis de Castella, «por derecho de conquista», com va dir el mateix rei, es va intentar imposar el castellà des del primer moment. Des d’aleshores, el català ha patit innombrables restriccions i prohibicions.
Finalment, un cop establert el castellà com la llengua comuna, exigir-lo a tot l’Estat, relegant les altres llengües a un paper subordinat i secundari. S’obliga uns ciutadans a ser bilingües, per llei, per tal que uns altres puguin continuar sent monolingües arreu de l’Estat. Per si no fos prou, el darrer despropòsit de la justícia espanyola ha estat la insòlita sentència que prohibeix a les administracions de Catalunya, el País Valencià i les Illes a comunicar-se entre elles en la seva llengua pròpia.
Tanmateix, aquesta imposició del castellà és negada per molts espanyols, començant pel mateix rei Juan Carlos que, l’any 2001, afirmava: «Nunca fue la nuestra lengua de imposición, sino de encuentro, a nadie se obligó nunca a hablar en castellano, fueron los pueblos más diversos quienes hicieron suyo, por voluntad libérrima, el idioma de Cervantes.»
Ve a dir, que els «diversos pueblos» –que van tenir la «sort» de ser conquerits i colonitzats per la Corona de Castella– davant una llengua tan «superior» com el castellà, no s’hi van poder resistir i, sense cap imposició, per «voluntad libérrima», van decidir canviar la seva llengua pròpia per la castellana.
Que bonic!, si fos veritat.