El passat 19 de setembre, el ‘Diari’ va publicar una vinyeta del genial Faro, on es veia la figura en bronze del senyor Virgili aixecant-se del banc on seu a la Rambla Nova corrent esverat, en sentir el comentari què amb Franco podíem parlar català sense problemes. No n’hi ha per menys. De seguida ho vaig relacionar amb l’article que el ‘Diari’ havia publicat tres dies abans: «Mitos sobre la terrible persecución del catalán» de Salvador Caamaño, en el qual, ras i curt, es posa en dubte que el castellà s’hagi intentat imposar a Catalunya des de Felip V.
Ve a dir, que tot és un relat victimista inventat pel nacionalisme català. Segons l’autor, ja des del segle XV les dues llengües, el català i el castellà, eren utilitzades a Catalunya amb normalitat. No ens diu que entén per «normalitat», tret de fer-nos saber que l’edició de llibres, en diversos moments, era superior en castellà.
Realment, a partir de l’època del Segle d’Or de la literatura castellana, el castellà estava en auge, imposant-se a tota la península com una llengua de cultura. Tanmateix, la incidència d’això sobre la població de Catalunya era gairebé nul·la, atès que la majoria era analfabeta. La cultura del poble es basava en l’oralitat. La gent enraonava normalment i molt majoritàriament, fins al segle XIX, en la llengua catalana. No se’n necessitava cap altra. El castellà era percebut com una llengua forana.
Com conta Enric Gomà, en el seu llibre ‘El castellà, la llengua del costat’, fins a començament del segle XIX, el castellà el parlava l’1% de la població. No existia cap mena de bilingüisme. Hi havia persones que sabien una mica de castellà, perquè tenien contacte amb els soldats de Castella, que s’instal·laven a pobles del camí ral. Altres persones l’aprenien - com els fills de la burgesia catalana - per fer diners, comerciant amb altres territoris peninsulars. També, perquè era la llengua del poder, la que parlava el virrei i la colla de cortesans que venien de Castella. Així mateix, era la llengua de la Inquisició (les tortures als presoners i els judicis eren sempre en castellà), del Cadastre, dels jutges (obligats, a partir del Decret de Nova Planta), de molts bisbes i abats com, per exemple, els monjos que Ferran II va portar de Valladolid al Monestir de Montserrat, etc. Però la immensa majoria de la població, parlant en català en tenia prou.
Al llarg del segle XIX, el castellà va anar guanyant terreny, sobretot a bona part de les classes altes que, aleshores, es van castellanitzar i espanyolitzar per caure bé als poders de l’Estat i mantenir els seus interessos econòmics. Tot i que, des de 1857, s’havia implantat l’ensenyament obligatori (Llei Moyano), això no va impedir que els índexs d’analfabetisme a Catalunya fossin molt alts (un 53%, l’any 1900) ni que el percentatge de castellanoparlants habituals fos significatiu.
El castellà era la llengua del poder, la que parlava el virrei i la colla de cortesans que venien de Castella. Així mateix, era la llengua de la Inquisició
El gruix de catalans vivien en català i aquesta era la llengua que se sentia al carrer. A més, cap a l’últim terç del segle XIX, va aparèixer el moviment de la Renaixença amb l’objectiu de recuperar el català com a llengua literària i de cultura i normalitzar el seu ús, i va donar lloc a la revifalla del catalanisme, que portà a diverses reivindicacions (Memorial de Greuges, Bases de Manresa...), en les quals es demanava, sense èxit, l’oficialitat del català. Des del nacionalisme espanyol es considerava que això posava en perill «la unidad de la pátria».
L’any 1919, la proposta d’un estatut d’autonomia - on s’insistia que el català fos també llengua oficial a Catalunya - va desfermar una onada de catalanofòbia a Espanya amb peticions, des de la premsa, de fer boicot als productes catalans.
A les primeres dècades del segle XX, l’ús del castellà va anar en augment, calculant-se que cap al 1950 hi havia al voltant d’un 20% de castellanoparlants habituals, molts d’ells bilingües. Amb la massiva arribada d’immigrants, d’arreu de l’Estat, a la segona meitat del segle, es va notar en un notable increment de l’ús del castellà als carrers.
L’escolarització obligatòria en castellà durant la Dictadura i el seu obligat ús en quasi tots els àmbits, va accelerar el procés de bilingüització dels catalanoparlants, la llengua dels quals va quedar minoritzada i marginada.
La repressió de la llengua durant el franquisme va anar minvant al pas del temps, en especial a partir dels anys 60, en què es van fer certes concessions, però l’actitud de rebuig cap al català es va mantenir, sobretot en tot el que podia representar una cultura de masses, tret de tradicions tan catalanes com els castells, les sardanes o la música popular que es permetien, però convertint-les en part del «rico follklore español».
L’any 1919, la proposta d’un estatut d’autonomia - on s’insistia que el català fos també llengua oficial a Catalunya - va desfermar una onada de catalanofòbia a Espanya amb peticions, des de la premsa, de fer boicot als productes catalans
Encara a les acaballes del règim, el 1968, es va prohibir que Joan Manuel Serrat cantés en català a Eurovisió. Una mostra d’aquest intent d’extermini cultural ens la dona la dada que el 1933 l’edició de llibres en català era el 23,1% de la indústria editorial espanyola, mentre el 1975 només un 4,5%.
El Sr. Caamaño reconeix que durant el franquisme el català va deixar de ser llengua oficial, exclosa de l’ensenyament, de l’administració i de l’àmbit judicial (li sembla poc?) i en una situació de clara inferioritat.
Cal dir que també es va prohibir: als documents notarials, al registre civil, el nom de les persones físiques i jurídiques, a les presons, a les esglésies (els primers anys), al cinema, a la ràdio, a la premsa, als rètols, als anuncis, als cartells, a les marques comercials, al nom dels vaixells, etc., tot i que, com diu, no es va prohibir parlar-lo a l’àmbit privat i familiar (no per falta de ganes), òbviament, perquè era inviable posar un policia a cada casa.
Tanmateix, el Sr. Caamaño nega que la persecució de la llengua i la cultura catalana a la Dictadura fos «terrible». Bé, potser li sembla millor: vergonyosa, obsessiva, ferotge... El que sí que fou imperdonable és que diverses generacions de catalans acabéssim els estudis sent analfabets en la nostra pròpia llengua.
Per fer-se’n una idea de l’implacable maltractament i menysteniment sofert per la llengua i la cultura catalana al llarg dels temps, cal llegir el llibre ‘La persecució política de la llengua catalana’ de Francesc Ferrer i Gironès el qual, després d’una exhaustiva recerca de documents oficials als arxius espanyols, ens mostra, cronològicament, la multitud de disposicions, decrets, lleis, reglaments... que, al llarg de 300 anys, es van promulgar, per règims molt diversos, en contra de l’ús normal de la llengua catalana, alhora que s’intentava imposar el castellà. Disposicions, algunes d’elles, tan insòlites com la prohibició del català per enviar telegrames, parlar per telèfon, a les esqueles i recordatoris o a les làpides dels cementiris.
El dia d’avui pot considerar-se quasi un miracle que malgrat tot el català, a empentes i rodolons, hagi sobreviscut, de moment, i que no ens hagi passat com amb altres llengües germanes, com l’occità, a hores d’ara una llengua residual. Però no ens confiem, l’ús del català està retrocedint, i els lingüistes ens alerten que, si tot continua igual, anem cap a un camí de no retorn, que s’hi arriba quan l’ús habitual d’una llengua cau per sota del 30%. Ara estem, de mitjana, en un 36% a Catalunya, tot i que a la perifèria de Barcelona hi ha poblacions amb percentatges molt inferiors, com l’Hospitalet, que no arriba al 12%.
Amb un Estat espanyol sempre a la contra, els reptes als quals el català s’enfronta, avui dia, són enormes. Tinguem-ho present, perquè com diu la Carme Junyent, quan una llengua desapareix, els seus darrers parlants es lamenten, sempre, que no n’eren conscients de la seva situació fins que ja no hi havia remei. Alerta doncs!
