Coordinador de la Prova d’Aptitud Personal de mestres del Consell Interuniversitari de Catalunya.
Exprofessor de la Facultat d’educació i psicologia de la URV.
Exassessor del Departament d’Educació
La genètica és l’àrea de la biologia que estudia la transmissió dels caràcters hereditaris d’una generació a una altra. En els éssers humans, la herència és un procés aleatori, i l’atzar decideix el què aporta la mare i el pare, en cada cas. Un individu adquireix de mitjana la meitat del material genètic de cada progenitor. Això, però, és un valor estimat, es pot donar que entre dos germans hi hagi coincidència del 90%, i dins el mateix nucli familiar, uns altres dos comparteixin només un 10% i així, alguns tenen, aparentment, molt en comú, i altres en canvi, poc. La natura, de vegades, sorprèn amb resultats imprevisibles i capritxosos.
Totes les característiques de les persones, però, no estan escrites en els gens. Aquests no poden determinar si un serà més o menys estudiós, disciplinat, sociable o sacrificat, per això la importància de l’educació que es rep durant la infantesa. Hi ha activitats per a les que un individu pot tenir facilitat però no seran possibles si no es desenvolupen, treballen i potencien des del seu entorn i a l’inrevés, també.
Els pares són la referència. Si mostren autenticitat, humilitat i respecte, és molt probable que els fills aprenguin de l’exemple
Entre els germans és habitual que hi hagi similituds de tot tipus. També ho és, però, que no s’observin tantes com s’esperen. Inclús hi ha alguns que no s’assemblen gens. «Com pot ser que siguin tan diferents», asseguren alguns progenitors, però «si els he educat igual», afirmen sense entendre el que passa.
La resposta de la ciència és òbvia, els germans comparteixen el codi genètic i creixen en el mateix ambient, amb influències similars, però no sempre de forma exacta. Per molt que els pares vulguin, amb els fills no s’actua igual. És gairebé impossible fer-ho, cada criança és única, el moment dels progenitors i de la parella és diferent, i no s’és la mateixa persona als vint-i-cinc, als trenta o als quaranta anys.
Per molt que els pares vulguin, amb els fills no s’actua igual. És gairebé impossible fer-ho, cada criança és única
Per altra banda, difícilment l’adult es comporta igual amb cada un dels fills perquè l’ordre és important. Els pares, per més que vulguin, no es relacionen igual amb el primogènit que amb el més petit. Quan han passat uns anys, la forma d’actuar varia perquè les experiències anteriors condicionen la conducta i les expectatives. La literatura psicològica afirma que a mesura que passen els anys, els pares es relaxen... i es tornen més tolerants, i acostumen a ser més exigents amb el primogènit, que no pas amb el benjamí.
Pels fills, tampoc resulta igual ser el gran, el petit o el mitjà, nen que nena, compartir habitació o no, néixer a l’estiu o a l’hivern. Tampoc si ha tingut l’oportunitat de jugar sol o si sempre ha hagut de compartir jocs i joguines, si ha tingut un model per fixar-se o si li ha tocat ser el primer en tot.
També influeix la diferència i distància d’edat. Si es petita es pot establir una certa rivalitat, si és gran, un d’ells actua com a protector i educador. En definitiva, hi ha tants i tants aspectes a tenir en compte, que és normal que hi hagi germans que es poden semblar i també que no.
Les relacions afectives pares-fills en cada cas són diferents. A tots se’ls estima immensament, però no de la mateixa manera perquè cada un planteja reptes diferents amb necessitats particulars. Hi ha amb qui es te més sintonia i més en comú. És habitual que a les famílies es digui «que un és el preferit del pare i l’altre de la mare». Segons els experts, hi ha diferents factors que poden predisposar els pares per un fill més que per l’altre.
El primer lloc, l’afinitat de caràcter i el fet de compartir aficions. Hi ha persones entre les que les relacions habituals són més fàcils per temes de personalitat, i en canvi altres, amb els que la incompatibilitat dificulta les accions més senzilles. Això passa sobretot amb caràcters molt forts, impulsius o molt similars. Tampoc no es poden obviar les ‘debilitats incontrolables’ (es tendeix a protegir al més feble, al més depenent, el que necessita més suport, etc.).
Una investigació de la Universitat de Califòrnia de 2016 conclou que prop del 80% dels pares tenen preferència per un dels seus fills i que sovint aquesta elecció no coincideix amb l’altre membre de la parella. És força interessant aquest tema, potser un dia haurem de reflexionar.
Els infants aprenen determinades conductes i actituds per imitació, així cal que els pares vagin en compte amb allò que els ensenyen de manera inconscient. Els fills repeteixen models que van integrant a poc a poc, a mesura que creixen i aquí estan implícits els costums, valors, creences, comportaments, relacions amb els familiars i amics, etc.
Els pares són la referència de vida. Si mostren autenticitat, senzillesa, humilitat i respecte en el dia a dia, és molt probable que els fills ho valorin i aprenguin de l’exemple. La realitat social actual no va sobrada de models ni de punts de vista responsables i coherents ja que la mediocritat i la superficialitat, i sobretot l’exagerada aspiració a l’èxit fàcil són contravalors que donen una visió distorsionada de la realitat.
Tant si se semblen molt o poc, per als germans les experiències no són totes compartides. Les relacions que estableixen a l’escola, amb els mestres i companys de classe, o la forma d’interactuar amb la resta de les persones són clau en el desenvolupament de la personalitat.
