L’OCDE reconeix la importància de l’educació en el desenvolupament econòmic i la millora del nivell de vida dels països. La seva acció més mediàtica i popular és l’informe PISA que publica cada tres anys i durant el mes de maig, està previst realitzar els exàmens i, així, avaluar el que els joves de 15 anys, saben i són capaços de fer.
Les proves es centren en tres competències: matemàtiques, ciències i lectura. A cada edició, però, una d’aquestes es valora amb més profunditat que les altres. A la darrera van ser les matemàtiques, i el 2025, té com a domini principal les ciències, i inclou per primer cop, l’avaluació de la llengua estrangera.
El panorama de PISA 2025 no és massa engrescador si es té en compte la inèrcia de les darreres edicions. Mentre que Espanya es va situar en nivells similars a la mitjana de l’OCDE en les tres matèries analitzades, a Catalunya els resultats van baixar en relació amb la convocatòria anterior.
En matemàtiques, en poc temps, els alumnes catalans han passat d’estar per sobre de la mitjana d’Espanya i de l’OCDE a situar-se clarament per sota. Pel que fa a les ciències gairebé igual i respecte de la comprensió lectora han baixat quasi 40 punts de mitjana. Un descens dràstic tenint en compte que es considera que, una disminució de 30 punts, significa un curs escolar.
És cert també, que la majoria dels països del nostre entorn van obtenir pitjors resultats a la darrera edició. Va haver-hi un descens sense precedents que probablement es pot relacionar, en part, a les conseqüències de la pandèmia. Ara bé, no siguem il·lusos, l’arrel del problema és un altre.
Al capdavant del rànquing PISA, com és habitual des de fa anys, estan els països asiàtics: Singapur i el Japó són primer i segon, respectivament, en les tres matèries. Seguidament, hi ha Macau, Corea, Taipei i Hong Kong. Què han fet aquestes nacions per obtenir tan bons resultats en les proves? Doncs aproximadament fa 30 anys, els responsables educatius, van decidir investigar les pràctiques educatives més contrastades dels sistemes que funcionaven i aplicar una sèrie de mesures resumides en tres pilars:
· La millora de la formació inicial i permanent del professorat, associada a un elevat reconeixement social. La selecció dels candidats a mestre es realitza mitjançant un procés rigorós que té en compte els mèrits acadèmics, les habilitats personals i les aptituds pedagògiques. No tothom pot accedir a la carrera professional docent, els requisits exigits són elevats i els que finalment accedeixen a la Universitat, quan es graduen, inicien la vida laboral orientats i guiats per professionals sèniors acreditats que els acompanyen. Les persones que es dediquen a la docència, en qualsevol de les etapes educatives estan ben remunerats i gaudeixen de respecte, consideració i reconeixement per part de la societat. Formar bons mestres és fonamental per assolir un sistema educatiu de qualitat.
· La selecció de metodologies testades i afinades, adaptades al nivell maduratiu dels infants i joves. Les innovacions aplicades estan sostingudes en teories fiables i en la reflexió dels seus equips, la qual cosa suposa una relació directa amb la recerca. En aquest sentit, no hi ha grans diferències amb el nostre sistema educatiu, ja que pràcticament les teories i els autors referents són els mateixos. En tot cas, el contrast està en la quantitat i qualitat dels recursos humans, materials i organitzatius: ràtios, horaris, mestres de suport, ús d’espais, psicòlegs, pedagogs, treballadors socials i de la salut, etc. dels centres educatius.
· El tercer pilar, és l’atenció personalitzada a l’alumnat, amb múltiples passarel·les per a no deixar a ningú enrere i que tothom pugui fer un itinerari individualitzat en funció de les seves capacitats i interessos. A l’educació secundària els centres ofereixen diversificació curricular a partir de determinades edats, tenint en compte les expectatives dels protagonistes. Hi ha moltes connexions d’entrada i sortida al sistema educatiu, amb multiplicitat d’oferta a molts nivells, sempre d’acord amb els interessos de les persones implicades i amb un bon acompanyament en les decisions i processos.
L’informe PISA, però, no és només una classificació, proporciona moltes dades als països participants i suggereix recomanacions per millorar els resultats obtinguts. En aquest sentit, per al nostre País, un dels reptes és el paper del professorat, que segons es proposa, ha de canviar. És necessari que la professió docent tingui reconeixement social, gaudeixi de respecte i estigui adequadament remunerat, per així, atreure talent a les universitats on es formen.
Aquest problema no és exclusiu d’aquí. Els països veïns ja estan fent esforços per millorar la situació, i per exemple, a la Gran Bretanya, França i Itàlia han decidit aplicar una sèrie de mesures entre les quals destaca “reforçar l’autoritat i el prestigi dels seus professionals” i paral·lelament, augmentar el nivell d’exigència per als estudiants de secundària. Es vol recuperar la cultura de l’esforç implicant les famílies que han de tenir un rol molt important per reforçar l’autoestima i la responsabilitat personal. Tenen molt clar que cal restablir hàbits i rutines de treball i potenciar el valor de la constància.
Cal una reflexió profunda per a enfortir el sistema educatiu del nostre país a través d’una inversió estratègica, l’adopció de mètodes pedagògics moderns, recursos humans, materials i organitzatius i sobretot un compromís amb l’equitat i l’excel·lència per millorar el rendiment dels estudiants. És necessari prendre mesures urgents, un acord de país que vagi més enllà dels acords polítics i siguin els experts els que marquin el camí.
