Aquell bon pagès, amb la mateixa franquesa que m’havia convidat a compartir el seu esmorzar, em va demanar que el deixés sol, ja que havia de descansar una mica. És la seva forma d’actuar, amb més de noranta anys: descansar abans de cansar-se.
Jo vaig continuar camí, per deixar enrere el mas de la Gaeta i arribar a les Comes de Janot. Allí s’hi veu el mateix perxe d’anys enrere, per bé que al costat l’Alfredo hi ha plantat un conreu modern: alzines tofoneres. Quantes determinacions que ha de prendre la pagesia per intentar seguir endavant amb el conreu de la terra! Més endavant passo pel mas de Gironès i aviat arribo a la nostra finca de les Comes. El nostre!
Aquestes dues paraules reflecteixen el sentiment que la pagesia té per la seva terra, la qual va defensar amb la pròpia vida l’any 1937, durant els Fets de la Fatarella.
L’espai de la finca que eufemísticament denominem el pla, és la part menys pendent d’aquell espai situat a la banda esquerra del barranc del Perdigot. Mon iaio, Josep Descarrega Llop, va arrabassar la finca de dalt a baix, a cops d’aixada.
Quan mon iaio va plantar les oliveres no tenia a l’abast plançons de viver, i va haver de recórrer a la tècnica ancestral de l’esclop
Amb poques eines més que un xorrac, una destral i una aixada va tallar tots els arbres del bosc, va arrencar arrels i pedres, va aplanar i amargenar els bancals i els va plantar. Hi ha més de cinc-centes oliveres de la varietat arbequina, que ara són enormes. Quin bé de Déu!
Quan mon iaio va plantar les oliveres no tenia a l’abast plançons de viver, i va haver de recórrer a la tècnica ancestral de l’esclop. L’oncle Toni de la Peia, que l’havia ajudat en aquell treballós projecte, em deia que tots els plançons sorgits a partir de trossos de fusta enterrats van viure, ja que van agafar un bon any de pluges.
Travesso la finca i faig cap al mas, i és veure’l en començar a recordar la meva infantesa. Sense ni tant sols apropar-m’hi, m’arriba la flaira del roser que mon iaio havia plantat a tocar del mas, per tal de poder oferir roses a la seva estimada esposa. També em ve el gust de les maduixes que calia buscar entre les fulles de les plantes.
Penso en la mare, que a l’interior del maset em va ensenyar a llegir i a escriure al terra, amb l’ajut d’un carbonet provinent del foc, que era on coíem els aliments i ens escalfàvem a l’hivern. La mare fa més de vint anys que va morir, però m’agradaria veure la cara que faria en saber que enguany publicarem el meu llibre número vint-i-cinc.
A tocar del mas hi ha la petita cisterna, que en els anys de menys pluja s’havia quedat sense aigua, cosa que per nosaltres i pel nostre ruc era un gran problema. Una mica aclaparat, decideixo tornar a casa pel camí de les costes, tres camins de baixada que, combinats amb tres més de pujada, permetien arribar al poble en hora i mitja de trajecte, a peu, com sinó!
Als pocs minuts hi ha a la dreta la finca de cal Cofiner, amb la bassa que algunes vegades ens va permetre poder beure aigua, després de filtrar-la per evitar els animalons que hi passejaven per sobre. Ja fa anys que la bassa no recull l’aigua de pluja, degut a que ningú es preocupa d’adequar el canal de conducció.
Segueixo camí i aviat vaig a parar a l’alzina que regala glans dolços, una llaminadura que el pare ens portava quan sortia de cacera. M’imagino la sorpresa dels nens i nenes d’ara, si algú els portés glans per menjar.
Ja fa anys que la bassa no recull l’aigua de pluja, a causa que ningú es preocupa d’adequar el canal de conducció
A baix de la primera costa hi ha la Cesca, una antiga surgència d’aigua que s’ha assecat per falta de manteniment. Al capdamunt de la primera pujada hi ha el mas d’Agustí, una gran masada que tenia espai per a les persones i corral i corralissa pels animals de ramat.
Més de cinquanta anys enrere, els propietaris que tenien finques i ramats disposaven de carn, llet, llana i pells, i també els fems que servien per adobar les finques, en un cercle virtuós que va durar uns quants segles. A l’era s’hi veu un dels monuments d’Art al Ras, una obra que forma part d’una proposta cultural que relliga art i natura, amb més de seixanta creacions artístiques repartides pels vorals dels camins de la Terra Alta. Aquesta reprodueix unes gallines que picotegen per l’era.
Després de la segona baixada, a la dreta hi ha l’Aigua de la Fonta, una altra surgència que no raja. Una barrancada va fer pujar el nivell del terra, cosa que impedeix que surti l’aigua. Temps era temps, els propietaris d’aigües avall dedicaven el temps que fos necessari a netejar la font i el canal que portava els preuat líquid a les finques. I quins cants que feien, aquells homes, mentre treballaven!
De pujada veig a la dreta la finca de ca la Nieves, amb el gran pi que destaca en una banda de l’era i a l’altre costat de la cabana que feia de pallissa. Més endavant hi ha la finca de ca l’Havanero, a la partida de les Alzines, ben amargenada i conreada.
En trobar el desviament a l’esquerra que fa cap a la partida dels Batallers, a la dreta es veu una altra obra del conjunt Art al Ras que recorda els marges i, després de passar la partida del Pi, a l’alçada de la finca de ca la Verneta n’apareix una altra, la qual reprodueix el perfil d’una cabana.
En aquest punt del camí tinc dues opcions preferents: pujar per la costa de Bingaubó o agafar el camí de les Sénies; tanmateix, decideixo transitar per la carrerada de l’Aigua de la Fonta, que passa pel mas de Tomàs de la Premsa.
Fins arribar al mas el camí és enrevessat, però a continuació esdevé una costa amunt de traçat preciós. A dalt, després d’una petita zona industrial es fa cap al magatzem construït per Carmelo de ca la Rufla, un home que fou alcalde de la Fatarella. Per l’esquerra i en un no-res faig cap a cal Garrit, a veure mon pare.
L’Andreu Gironès té noranta-set anys i els porta bé. Té el cap ben clar i recorda molt bé els esdeveniments que ha viscut, sobretot els relacionats amb la Guerra del 36. Quan li comento el tema de la pistola m’explica que, quan l’exèrcit de la República inicià la retirada, algú la va llençar al fons de la cisterna del convent, d’on ell la va agafar. Durant els mesos posteriors a la guerra, els joves jugaven a disparar les armes que havien quedat pel terme, i mon pare xalava d’allò més amb la seva pistola.
Malauradament, un dels portanoves del règim –un col·laborador de la Guàrdia Civil– el va denunciar per tinença il·legal d’armes. En aquell temps, un fet com aquell podia significar fer cap a la presó, o altres coses pitjors, si era el cas de ser fill d’un dels fundadors del partit d’Esquerra Republicana a la Fatarella. Per sort, la intervenció de l’alcalde, Carmelo, precisament, el deslliurà de tot, això sí, després de lliurar-li l’arma.
Quan amb mon pare comentem la crisi climàtica, em diu que les sequeres apareixen cada cert temps, com també de tant en tant hi ha grans tronades que fan més mal que bé. «Encara que no ho sembli –em diu, tot seriós–, el temps meteorològic ho determina tot. La Revolució Francesa de 1789 i la Revolució Russa de 1917 es van produir després de grans sequeres i d’escassetat d’aliments».
Apa!, deixeu-los anar, als nostres vells, que saben més que moltes persones joves. Jo li dic que és cert que hi ha cicles, però no podem perdre de vista que cada vegada fa més calors i que plou menys, uns fets que a poc a poc ens encaminen cap al desastre. I afegeixo que ja s’està treballant per intentar revertir el tema. En sentir això, s’esplaia: «Si no sou capaços de posar en solfa el país, tampoc tindreu capacitat per controlar els efectes del clima». Tota una sentència!
