Fa uns dies, Manel Larrosa, en aquestes mateixes pàgines sortia del seu Vallès habitual i ens feia unes reflexions sobre el Camp de Tarragona en el debat al voltant de l’Àrea metropolitana, i elevava l’aposta posant sobre la taula un govern regional.
Em temo que les seves prevencions sobre l’àrea metropolitana són, sobretot, prematures, perquè encara està per veure què serà i com serà. I també són excessivament centrades en un dels sentits de l’expressió “àrea metropolitana”, que és el de la seva solució institucional. Caldria tenir en compte que una cosa és un espai on es donen dinàmiques metropolitanes, i una altra cosa és la necessària solució de governança d’aquest espai, que pot tenir diverses expressions, una de les quals una entitat metropolitana, però no necessàriament aquesta, i menys encara prenent com a model l’actual Àrea Metropolitana de Barcelona (AMB).
Certament l’AMB té bona part dels problemes que cita, començant per la primera definició del seu àmbit -un nonat pla comarcal del 1953- o de la segona (que Larrosa no cita) com és la fusió de les dues entitats metropolitanes creades el1987 per a substituir la dissolta Corporació Metropolitana de Barcelona, i que tampoc van explicar mai perquè eren com eren. Una situació que es podria repetir aquí amb el Pla director urbanístic metropolità del Camp de Tarragona, si no fos que, d’aquest pla, per ara, el més calent és l’aigüera.
Govern regional?
Ara bé, el que em sembla més qüestionable del que ens diu Manel Larrosa és aquest suposat govern regional, perquè això implica donar per fet que parlem d’entitat metropolitana, i insereix el debat en el sempre pendent tema de l’organització territorial de Catalunya, i amb alguns paranys.
O no és un parany fer aquella sèrie de comparacions atenent només el criteri demogràfic? És cert que, a l’Aran, voten en doble urna, però també és cert que l’especificitat de l’Aran -recollida a l’Estatut- és difícilment traslladable. La comparació amb comunitats autònomes uniprovincials és obrir la porta al que van ser, al seu dia, l’ilerdanismo franquista, la quinta província tortosina, o, més cap aquí, els intents segregadors de la Unidad Alavesa.
I això que seria interessant parlar-ne pel fet que, en aquestes comunitats, s’han pogut carregar les respectives província i diputació, que a Catalunya, Constitució mediante, són intocables. De fet, podem jugar més, amb això de les comparacions. Catalunya és, ara com ara, un ens subestatal, equiparable a estat federat. Amb 8 milions d’habitants. Com ho és, al món, Uttar Pradesh, estat federat de la Índia, amb... 257 milions d’habitants. Som el mateix? Jo diria que no.
Les prevencions sobre una futura i hipotètica àrea metropolitana a Tarragona són, sobretot, prematures, perquè encara està per veure què serà i com serà
I és que la necessària organització territorial ha de ser a tot Catalunya, per a tot Catalunya, i atenent la realitat de Catalunya, no amb solucions parcials ni importades, i no pot ser un (altre) brindis al sol.
El que més s’assembla -amb molts matisos- a un govern regional és, ara per ara, una diputació. Podem substituir? Podem fer-ho amb àmbits diferents, que ens permetin el reconeixement ple de les Terres de l’Ebre o de l’Alt Pirineu? Perquè si no podem, i només podem superposar, afegir, no sé si val la pena parlar-ne, per no complicar més les coses.
És cert que hi ha països on voten a més nivells. A França mateix, els Consells generals dels departaments -molt similars a les diputacions- s’elegeixen per sufragi directe, en les eleccions cantonals. També es vota a les municipals -a França hi ha més de 35.000 ajuntaments; això és un altre problema- i a les regionals. Però, tornem a un tema d’escala: són més de seixanta-sis milionsd’habitants. A Catalunya no podem multiplicar els nivells d’aquesta manera. Massa poc país per a tants nivells.
L’escala de l’organització
El debat de l’àrea metropolitana al Camp de Tarragona ha de contemplar la futura governança, sense cap mena de dubte, però la possible institucionalització amb una entitat metropolitana hauria de ser la darrera pantalla, després d’un procés de maduració i de rodatge de funcionar amb mentalitat i pràctiques metropolitanes, que encara estem molt verds.
Els instruments actuals -ell mateix cita, amb tota la raó, l’ATM- tenen molt de recorregut, i també grans possibilitats de transparència i de rendiment de comptes, per als quals, el que més cal, és voluntat politica i una societat exigent. L’elecció per sufragi directe no assegura aquesta transparència ni l’eficiència de les administracions, i no cal anar gaire lluny per a comprovar-ho. I, a Europa, són molts els exemples d’’instruments de govern especialitzat -que això és una entitat metropolitana- d’elecció indirecta.
Tornem a França: per a superar la fragmentació municipal, s’han creat diverses figures -no homogènies, no uniformes, cosa estranya, a França- com ara les comunitats urbanes, les comunitats d’aglomeració, les comunitats metropolitanes... cap de les quals amb elecció directa, sinó derivada de les eleccions municipals.
Si mai es genera un escenari institucional diferent, amb totes les possibilitats obertes, aleshores parlem-ne, però no avancem esdeveniments. Poc a poc, i bona lletra.
