Per disposar d’uns bons serveis sanitaris les infraestructures, hospitals, centres assistència primària, i equipaments mèdics, són fonamentals. I amb raó, des de diferents àmbits de la societat es reivindica la necessitat de modernitzar, ampliar o construir de nou, aquestes infraestructures. Ara bé, tant o més important encara que disposar de bones instal·lacions, és disposar de bons i suficients professionals sanitaris, i no són tan exigents ni reivindicatius amb els governs de torn, respecte a aquesta qüestió.
Durant els darrers anys s’ha ficat de relleu al nostre país, la manca de metges i personal d’infermeria, aspecte agreujat en determinades zones del territori. Aquest dèficit de personal sanitari qualificat, a mitjà i llarg termini representa un repte, tant o més important que el de les infraestructures sanitàries.
Els motius d’aquest dèficit són múltiples, més jubilacions que noves incorporacions, falta d’estabilitat laboral, falta d’incentius, però jo avui em voldria centrar l’atenció en com realitzem la formació universitària d’aquests professionals. L'any 2024 més de la meitat dels metges que varen començar a treballar a Catalunya eren titulats a universitats de fora de la Unió Europea, i encara així no tenim metges suficients. És evident que no som capaços d’incorporar professionals per cobrir les vacants per jubilació o per increment (modest) dels serveis.
Una primera conclusió, a Catalunya no formen prou personal sanitari qualificat per cobrir les nostres necessitats presents i futures i, per tant, crec que urgeix incrementar el nombre de places a les facultats catalanes de medicina i infermeria. Però a més, tenim un problema molt greu, una part molt important dels que formen no acaben exercint a Catalunya, una part ho fa fora de l’estat espanyol, essencialment per motius retributius i d’estabilitat laboral, i una part encara molt més important és que exerciran a la resta de l’estat, simplement perquè volen retornar al seu lloc d’origen.
Les notes d’accés a les facultats catalanes, són força elevades, per aquest curs totes les universitats públiques catalanes exigien per als estudis de medicina una nota superior a 12,4. El sistema universitari espanyol està organitzat amb un districte universitari únic, és a dir, qualsevol estudiant de l’estat espanyol pot optar a qualsevol universitat de l’estat.
Aquest fet, unit a dos aspectes rellevants faran que molts dels estudiants de les universitats catalanes no hagin estudiat l’educació secundària a Catalunya. El primer aspecte és que les proves d’accés a la universitat (PAU) les realitzen les diferents comunitats autònomes, i per tant el nivell d’exigència no és el mateix. De fet, es constata, que les notes mitjanes de les PAU a altres comunitats són més altes que a Catalunya, així els estudiants catalans tenen més dificultat d’accés en competir amb notes d’origen més altes.
Un segon aspecte, és que, afortunadament, el prestigi de les universitats públiques catalanes en general, i en l’àmbit sanitari en especial, és molt elevat, això fa que molts estudiants de tot l’estat vulguin venir a estudiar a Catalunya, malgrat que una vegada format voldran òbviament tornar als seus llocs d’origen.
Aquests fets provoquen, que a part de formar pocs professionals, una part important del que formem, després no exerciran a Catalunya. Durant aquest curs 2024-25 el 38% dels estudiats de medicina de les sis universitats públiques catalanes procedien de fora de Catalunya, aquest percentatge sent molt important, és baix en relació amb els últims cursos, per exemple el 2021-22, era superior al 50%.
A la URV durant aquest curs, les dades encara són més impactants, els estudiats residents a Catalunya dels nous matriculats a la Facultat de Reus són només el 33%, i al grau d’infermeria del campus de Tortosa, només 26 dels 81 matriculats, és a dir 32%, són residents a Catalunya.
És evident que formem pocs professionals, però el més greu, una part molt important dels que formem, i dels que suportem el cost d’aquesta formació, no exerciran mai a Catalunya, malgrat que també poden hi hauré estudiats catalans, molt menys, formats fora de Catalunya que poden retornar a exercir aquí.
Davant aquesta realitat calen solucions urgents a curt termini, i no són fàcils. Cal oferir moltes més places a les universitats catalanes, no podem continuar externalitzant aquesta formació, però potser també caldrà reformular o acotar el sistema d’accés, i cal incentivar molt més que els estudiants, formats a les nostres universitats, vulguin exercir a Catalunya.
