Després del desastre humà i econòmic que va suposar la Segona Guerra Mundial, i el paper que van jugar exercits com l’alemany o l’italià, l’Europa occidental sota la tutela dels EUA, va decidir externalitat la seva defensa amb la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN). El divendres vinent, farà setanta-sis anys de la creació de l’Aliança Atlàntica, mitjançant aquest mecanisme, i fruit dels antecedents immediats, Europa decideix com he dit, externalitzar la seva protecció en un sistema de defensa col·lectiu, on sense dubte el lideratge real, el pes militar, i el cost del mateix descansa principalment sobre els Estats Units, país que amb dades del 2022 aporta el 69,07% del pressupost conjunt de defensa.
Europa té una posició irrellevant, malgrat els esforços en gesticulacions de cara a la galeria d’alguns dels seus líders, en arbitrar solucions a conflictes internacionals
Aquesta solució que podia semblar raonable, per a totes les parts, a mitjan segle vint, s’ha fet insostenible durant el segle vint-i-u, i ha generat una situació d’absoluta debilitat i dependència per part d’Europa. És evident, que durant molt d’anys, aquesta posició ha resultat molt còmoda als estats europeus. De fet, els l’hi ha permès realitzar una despesa en defensa molt inferior al que realment era necessari, o almenys inferior a la que estaven consumint, i que estava finançant essencialment els nord-americans. Aquests, per interessos propis, econòmics i militars, o per mantenir la seva posició geoestratègica al món, estaven disposats a assumir-la.
Destinar menys recursos a despesa militar, ha permès sense dubte als estats europeus i als seus ciutadans, destinar i gaudir de més despesa publica en altres àmbits, com la denominada despesa social, o a gaudir d’una menor pressió fiscal, o un grau d’endeutament públic inferior. Aquesta externalització de la defensa en els EUA ha permès també a molts responsables i partits polítics de gran part d’Europa, a fer discursos, bonistes, demagògics o populistes, perquè hi ha hagut de tot, respecte a la conveniència de no incrementar la despesa en defensa, o inclús reduir-la, malgrat que el context estratègic internacional era cada vegada més complex, i amenaçant.
Tanmateix, aquesta situació de confortabilitat, a curt termini per Europa, ha esdevingut en una situació d’incomoditat, de debilitat o inclús d’irreverència a mitjà i llarg termini. És evident, que Europa té una posició irrellevant, malgrat els esforços en gesticulacions de cara a la galeria d’alguns dels seus líders, en arbitrar solucions a conflictes internacionals com a l’Orient Mitjà, o en alguns molt més propers com és la invasió d’Ucraïna per part de Rússia, un país que avui representa una amenaça real per la mateixa Europa.
Si no gastem en protecció física i militar, potser no disposarem de societat a protegir socialment, aspecte que també és imprescindible
És evident, que els Estats Units, i no només els governs de torn, sinó una part molt important de la seva societat, no estan disposats a continuar finançant amb els seus impostos la despesa en defensa necessària per defensar als europeus mentre que aquests no fan l’esforç pressupostaria corresponent, i ara Europa es trobar davant la crua realitat.
L’arribada al capdavant del govern nord-americà d’un personatge com Donald Trump, agreuja aquesta situació, però que ningú s’enganyi, el que realment fa és accelerar el desenllaç d’un procés que no podia tenir continuat.
A Europa arribat l’hora de la política responsable per a adults, l’alternativa és la irrellevància i la desaparició del projecte Europa. Fer discursos que s’incrementarà la despesa en defensa sense afectar la despesa social, no sé si ajuda molt, com tampoc ajuda, no portar aquestes decisions, a debat i votació al parlament.
La gent hem de saber què estar bé, i és necessari gastar en despesa per protecció social, però dissortadament si no gastem en protecció física i militar, potser no disposarem de societat a protegir socialment, aspecte que repeteixo també és imprescindible.
La situació en què l’externalització ha estat una solució molt còmoda a curt termini, econòmicament i ideològicament, però que acabat suposant dependència, i debilitat per Europa, no sols la trobem en l’àmbit de la defensa.
També en molts altres aspectes que podrem analitzar en altres articles, com és el cas de l’energia, la producció agroalimentària, la indústria, o la mà d’obra barata. Per això, no és estrany escoltar durant els darrers anys a les institucions europees, encara que sigui una mica tard, parlar de sobirania energètica, de sobirania alimentària, de sobirania industrial i ara més recentment de sobirania defensiva. Ja no és hora a Europa, de discursos bonistes, ni demagògics ni populistes, és hora de discursos, i propostes, realistes, responsables i serioses.
