Deia Ciceró, a l’antiga Roma, que si a prop de la biblioteca s’hi té un jardí, ja no hi faltaria res. Hi pensava tot just mentre deixàvem enrere Monistrol, i ens enfilàvem carretera amunt en direcció a Montserrat, tot superant el pronunciat desnivell muntanyenc. Així, si durant aquells dies, al costat de la nostra particular biblioteca, hi tindríem el jardí patrimonial, espiritual i paisatgista del Monestir i el seu entorn, de ben segur que ja no ens faltaria res.
És en aquest marc d’excursionistes, famílies i pelegrins que el 3 i 4 de maig va tenir lloc a l’abadia benedictina el segon Seminari sobre els valors de la societat catalana d’avui, unes jornades organitzades per la Fundació Occitano Catalana i la Universitat Catalana d’Estiu per tal de copsar els principals reptes de la Catalunya dels nostres dies i apuntar possibles vies de resolució sectorials que puguin generar amplis consensos.
Amb aquest propòsit, al llarg de les sessions maratonianes desenvolupades a l’hostatgeria del santuari i comandades per l’enginyer industrial Joan Amorós i el catedràtic d’història Jordi Casassas, una trentena de ponents van esbossar els seus plantejaments a la sala Sant Maur: des de la necessària transició energètica i mediambiental fins a les mesures que caldria emprendre en l’habitatge i la protecció social; passant per propostes de reforma de la burocratitzada administració pública, els reptes del sistema educatiu a partir dels resultats PISA, l’anàlisi dels usos lingüístics juvenils i el seu impacte intergeneracional, o la constatació de la vitalitat de la cultura popular i tradicional en plena era de les xarxes socials.
És cabdal que les polítiques públiques es desenvolupin a partir de bases sòlides i que tinguin continuïtat, tot superant el límit temporal de les legislatures
D’aquesta manera, resguardats de la munió de visitants, durant les jornades van anar fluint les dades d’estudis recents que permetien recórrer les principals transformacions dels darrers anys –dels canvis demogràfics als nous models d’urbanisme–, tot entrelligant les xifres i els percentatges amb reflexions de futur, fruit de l’expertesa del mig centenar de participants congregats, alguns dels quals hi intervenien vivament mitjançant les ara ja habituals connexions per videoconferència.
En múltiples intervencions van reivindicar-se com a propis els valors que vinculem a l’arquitecte Antoni Gaudí, la trajectòria del qual va ser glossada pel químic tarragoní Joan Albaigés, professor emèrit del CSIC que als anys noranta havia presidit el Centre Unesco de Catalunya, tot preguntant-se si pot el compromís i la genialitat de Gaudí inspirar, amb major o menor mesura, la Catalunya d’avui.
En definitiva, jornades com les de Montserrat –i moltes d’altres que s’organitzen anualment per part de col·legis professionals, entitats o grups de recerca– ens evidencien la importància de comptar amb un teixit associatiu actiu i interrelacionat amb el món acadèmic, a través del qual poden examinar-se i dibuixar-se plantejaments interessants a mig i llarg termini que van més enllà de la conjuntura política de cada moment i que per poder ser exitoses han de superar les estrictes dinàmiques dels partits.
Així, si les campanyes electorals són moments de grans titulars, és cabdal que les polítiques públiques es desenvolupin a partir de bases sòlides i fonamentades que tinguin continuïtat, tot superant el límit temporal de les legislatures parlamentàries. Els valors de Gaudí segur que poden contribuir-hi.
