La imatge de Zeus reconvertit en brau emportant-se la jove Europa fins a Creta és la imatge mitològica grecollatina que associem al vell continent, a través dels pintors que al llarg de la història de l’art han representat aquest escena a les seves teles. Es tracta d’una formulació cultural d’arrels comunes que a partir de la postguerra mundial comença a estructurar-se fins a arribar al model institucional que coneixem avui.
Al llibre Los cinco padres de Europa (Milenio, 2008), el periodista Antoni Coll reivindicava precisament la vocació europea d’estadistes de trajectòries ben diverses com els francesos Jean Monnet, Robert Schuman, l’alemany Konrad Adenauer, el belga Paul-Henri Spaak i l’italià Alcide De Gasperi, que tot i les seves diferències van fer possible el Tractat de Roma de 1957, acta fundacional de l’actual Unió Europea. Un escenari europeu, amb epicentre a Brussel·les i Estrasburg, que sovint oblidem en el nostre dia a dia -tot i la seva importància legislativa-, i al qual, això sí, fixem la mirada cada cinc anys, coincidint amb les eleccions a l’eurocambra.
En aquest marc, i més enllà dels resultats electorals del sud dels Pirineus, són nombrosos els focus d’atenció electoral que caldrà tenir present arreu la nit del 9 de juny, ja que sovint les eleccions europees acaben sent més una eina de protesta interna, de reafirmació pròpia o una segona volta de comicis anteriors de cada estat, que l’espai concebut per tal de debatre i decidir quin model comunitari es desitja per a la Unió Europa dels proper lustre.
Sovint les eleccions europees acaben sent més una eina de protesta interna, de reafirmació pròpia o una segona volta de comicis anteriors de cada estat
A França, les europees poden esdevenir una avantsala de les presidencials del 2027 quan Emmanuel Macron ja no pugui seguir a l’Elisi per haver esgotat els seus dos mandats. També els resultats de Còrsega seran un bon termòmetre per copsar el moment actual del sobiranisme cors, després de la proposta de París de concedir una autonomia a l’illa.
A Itàlia, la connexió argumental de la política interna i el marc europeu es veu accentuada pel fet que la mateixa primera ministra, Giorgia Meloni, sigui la cap de llista de la seva formació en aquests comicis, fet insòlit en la resta de països de la Unió, ja que habitualment les formacions acostumen a presentar o joves promeses perquè es breguin en el terreny internacional abans de tornar a l’arena política més propera o prohoms de l’espai ideològic com a culminació de llargues dècades de servei a unes sigles determinades.
A Alemanya, a més, els extrems poden fer trontollar el tradicional equilibri entre socialdemòcrates i cristianodemòcrates -l’SPD i la CDU- que ha marcat el compàs germànic durant més de mig segle.
Els qui per primera vegada no participaran als comicis són els electors britànics, després que ara fa cinc anys votessin per darrer cop al Parlament Europeu, pocs mesos abans de fer-se efectiu el Brexit. Això sí, com bé sap l’excorresponsal londinenc Lluís Foix, aquest 4 de juliol el Regne Unit té una nova cita a les urnes per decidir qui s’allotjarà a Downing Street.
Mentrestant, Europa segueix construint-se a cavall entre les expectatives i la frustració, entre l’ideal i la desesperança.
