Quan era petita pensava que tenia dues mans perquè tenia dues àvies, així em podien agafar de la mà totes dues alhora per portar-me a passejar o al mercat. Elles parlaven i jo les escoltava. L’una sabia el nom de tots els peixos, en català, perquè era de la Cala i a casa seva eren pescadors. L’altra, que venia de pagès però de més lluny, de Castella, li preguntava com els havia de cuinar. Entre les dues ho sabien tot, o això pensava jo.
És diumenge i faig passejant el trajecte des de la Catedral al Serrallo. Deu ser que m’he fet gran o que jo també soc àvia, però cada dia me’n recordo més de les meves. Hi penso mentre camino per la Part Alta i passo per davant d’algun lloc on abans hi havia botigues on anava a comprar amb l’una o amb l’altra. Passejo per la Part d’Alta com si passegés per un decorat que amaga la de veritat, la que recordo, una Part Alta plena de vida. Com si la que ja no hi és fos més real que no pas l’actual. També ara està plena de vida, és clar, però la que jo recordo estava habitada per vides de cada dia, per veïns. Ara l’omplen intermitentment vides de pas, residents de pisos turístics, visitants de cap de setmana, d’estonetes de vermut, consumidors. El barri ha deixat de ser un lloc per viure per ser un objecte de consum, un parc temàtic per a turistes.
Passo per la Part Baixa i me’n recordo de la meva àvia castellana, perquè em va explicar que quan van arribar a Tarragona hi van viure un temps rellogats en un pis. Això dels pisos plens a vessar perquè hi ha gent que necessita un lloc per viure-hi i no en troba ve de lluny. Ningú no viu amuntegat per gust. Però que els pisos que hi ha siguin per a turistes i no per a veïns sí que és nou.
Arribo al Serrallo. M’assec a una terrassa i miro el mar. Veig un home que camina com caminava mon iaio calero. He vist gent caminant així, mantenint l’equilibri i mirant l’horitzó, pertot arreu on hi ha barques i pescadors. Gent que camina per terra com si caminés pel mar.
A classe he tingut alumnes del Senegal que caminaven així. Gent de la mar, com mon avi, que ja no poden viure de la mar perquè els acords de pesca amb la Unió Europea i amb la Xina i els vaixells industrials de fora se’ls han menjat els peixos i el futur i els han empès a la immigració.
Obro el diari i llegeixo que la Comissió Europea vol limitar la pesca d’arrossegament a la Mediterrània a 28 dies l’any, que és com dir que vol expulsar els pescadors de la Mediterrània de la mar. La mesura afecta en primer lloc els pescadors i les seves famílies, i de retruc la resta de gent que viu del sector, com peixaters i restauradors, que es quedaran sense el seu mitjà de vida, però ens empobreix a tots. Tots perdríem, no només el peix nostre de cada dia i una gastronomia ancestral, perdríem també una manera de viure i un llegat cultural que si desapareguessin serien irrecuperables.
Miro el mar, les barques. M’imagino una Mediterrània sense pescadors. Un mar convertit en un parc temàtic per a turistes. En comptes de barques de pesca, creuers. Mai no he cregut que cap temps passat fos millor, però un futur sense pagesos i sense pescadors em sembla un lloc inhòspit per viure-hi.
