Deixa-m’ho fer a mi, si us plau...

L’autonomia consisteix a deixar que els infants realitzin les coses per si sols, i no pas ajudar-los que les facin. El matís sembla petit, però és rellevant. És probable que en algun cas sigui necessari, guiar-los i acompanyar-los durant un cert temps, però tan aviat com sigui possible cal «regalar-los temps i espai», i tenir clar que si al principi no surt com s’espera, no passa res, ja n’aprendran.

«Regalar temps i espai» vol dir que l’adult no pot esperar que aprenguin amb facilitat i rapidesa, ha de ser pacient i no deixar d’estimular-los perquè s’esforcin i ho intentin, encara que, normalment, al principi costa. És important generar situacions d’aplicació, perquè la repetició és clau en la integració i generalització dels hàbits d’autonomia.

Els pares tenen la responsabilitat de crear «un entorn propici» i això significa facilitar oportunitats que permetin desenvolupar les accions. Per exemple, si es vol que parin taula, és necessari tenir els coberts, els gots i els plats en un espai on puguin accedir; si es pretén que es preparin la roba, l’han de tenir a mà i no a dalt de l’armari, i, sempre que sigui possible, respectar les seves eleccions, i si l’objectiu és que recullin les joguines, cal que hi hagi espai o capses on guardar-les i prèviament acordar què vol dir «ordenar», ja que és un concepte «interpretable i subjectiu». L’actitud excessivament estricta i exigent no ajuda massa en aquest sentit, és recomanable ser flexible i valorar les passes endavant.

La clau està en saber «què poden i què no poden fer». No tots els infants mostren l’interès ni les aptituds mínimes per ser autònoms a la mateixa edat. És millor que no influeixi el que puguin fer companys i amics d’edats similars. El context també compta i n’hi ha que mostren diferent nivell d’autonomia en funció d’on són, perquè saben que les expectatives i les exigències no són les mateixes. És habitual que es mostrin més independents fora que no pas a casa, i això passa sobretot a l’escola.

No és adient esperar que un nen de cinc anys faci el sopar, però en canvi està molt bé que es prepari part de l’esmorzar o berenar o despari la taula. Es pot deixar que es raspalli les dents sense els pares al costat o que es vesteixi sol. La dificultat per l’adult és tenir clar «per a què està preparat i per a què no», i és del tot normal preguntar-se quan i com convé deixar-los fer i no sobreprotegir-los. La «incertesa», però, és una constant que acompanya l’adult en l’adquisició de l’autonomia dels fills.

Per motius obvis, als primers anys d’escolarització, un dels objectius prioritaris de l’escola és potenciar l’autonomia i és un aspecte fonamental per al mestre. El treball de tota mena d’hàbits és prioritari perquè els educadors puguin «sobreviure» amb la quantitat d’infants que tenen a l’aula, i per això els pares els poden demanar consell i conèixer els hàbits que es treballen a l’escola, perquè els que siguin coincidents seran més fàcils d’assolir si es desenvolupen de forma coordinada i simultània. És incoherent que a l’escola mengi el iogurt sol i a casa no se’l deixi.

Els hàbits són comportaments adquirits a través de l’aprenentatge, i el seu desenvolupament segueix unes fases gairebé universals. La primera etapa és la «preparació», i l’adult ha de comprovar que l’infant té la maduresa suficient per iniciar el procés. La segona és «l’aprenentatge», on s’assimila l’acció. La tercera s’anomena «automatització», i la repetició és l’element fonamental que ajuda a integrar totes les accions implicades. La darrera és «la consolidació», quan l’infant ja és capaç d’actuar sol.

La fase clau és l’automatització (la tercera) i així ho defensa la Teoria de William James, la qual sosté que per assolir un nou hàbit és necessari desenvolupar la part subconscient del cervell que és on queda integrat. Segons aquest psicòleg, el procés dura de mitjana 21 dies, perquè l’individu no assimila els canvis d’un dia per l’altre, sinó que ho fa de forma progressiva, i cal repetir l’acció perquè esdevingui una rutina.

Aquests vint-i-un dies no s’han d’entendre al «peu de la lletra» perquè cada persona és diferent i les condicions mai no són les mateixes. És important entendre el rerefons: la repetició de l’acció és fonamental en l’adquisició d’un hàbit, i després seran les diferents variables (maduració, interès, actitud, competència, entorn, etc.) les que marcaran la intensitat i la durada del procés.

Afavorir l’autonomia en els fills garanteix, de forma col·lateral, molts altres beneficis: els fa més segurs i els ajuda a assolir nous reptes. La seva autoestima millora, perquè en la mesura que s’adonen que poden fer coses per si sols, s’esforcen a assolir altres metes. Es tornen més independents, necessiten amb menys freqüència l’ajut de l’adult, i això, a la llarga, potencia la capacitat de decisió, la qual cosa els fa més segurs i responsables.

Als infants els agrada demostrar que són competents i demanen als adults que mostrin confiança en les seves possibilitats, i per això han de tenir l’oportunitat d’experimentar, d’equivocar-se, de practicar, d’aprendre... i això exigeix necessàriament temps, dedicació i paciència

Un infant autònom en l’alimentació, el vestit, la higiene i altres aspectes quotidians també ho serà per a l’aprenentatge i per la vida en general. Que sigui independent depèn força de l’actitud que tinguin els adults del seu entorn, perquè una de les coses que necessita a prop són persones que hi confiïn i li permetin posar en pràctica vivències per assolir l’autonomia.