La decisió de l’Ajuntament de Vila-seca de fer un pas al costat en el grup impulsor de l’àrea metropolitana del Camp de Tarragona, al meu entendre, posa de manifest una certa feblesa de com aquest concepte de metropolità ha estat entès i assumit per molts dels agents -institucionals, polítics, socials, mediàtics- del Camp de Tarragona. Deixo ara al marge el tema estació, tot i que també algun comentari. I és que el tractament de les estacions -la intermodal de Vila-seca i la proposada a l’Horta Gran de Tarragona- la valoració que es fa de cadascuna a Vila-seca i a Tarragona, posen de manifest que no s’ha assumit -o no ho sembla- el principal tret de què vol dir metropolità.
Metropolità es, sobretot, un canvi d’escala. No és una suma de ciutats, sinó llegir el fet urbà en una altra dimensió. És assumir que la dinàmica urbana supera les ciutats actuals i genera un nou espai que necessita eines a la mateixa nova escala. Si continuem pensant només amb mirada curta, en el temps i en l’espai, no estem treballant en clau metropolitana, sinó reforçant les mirades i dinàmiques locals.
Però les incògnites d’aquesta proposta metropolitana que hi ha sobre la taula són moltes, i ja venien d’abans. Crec que, ara mateix, hi ha tres qüestions bàsiques que generen dubtes: què, com, i a on.
Què. Pels qui fa temps que advoquem per una mirada i una pràctica metropolitana, és tota una sorpresa veure com, avui, tot és metropolità. Hem vist propostes de clúster metropolità, de gran via metropolitana a la T-11, de la conveniència d’un “gran esdeveniment” metropolità, de patrimoni metropolità. Jornades sobre gent gran en el marc metropolità. Hem vist com, al concurs per a la redacció de l’Estratègia metropolitana, s’hi parla d’economia circular o d’innovació digital, propostes molt lloables però que no sé si són específicament metropolitanes. Potser ens caldria clarificar què és i què no és una àrea metropolitana abans de començar a encomanar-li coses, especialment si algunes d’aquestes coses són més generals. No tot el que pot ser fet, o ha de ser fet, és metropolità. No ho confonguem amb una escala més de govern -encara que també ho pugui ser- i menys si encara no coneixem bé la naturalesa del fet metropolità específic al Camp de Tarragona. No posem el carro davant dels bous.
Com. Han sovintejat les declaracions dient que no es vol crear “una altra administració”. Això és saludable, en un país on, el que no falta, són administracions. Però no casa gaire amb allò que sembla que es vol que faci aquesta àrea metropolitana. Si ha de decidir sobre transports, sobre urbanisme, sobre habitatge, i fer-ho de manera significativa, ha de poder manar, ha de tenir unes potestats que són pròpies de les administracions públiques. Si no ha de ser així, sí ha de ser un òrgan consultiu o de coordinació, aleshores potser és millor aprofitar els que ja existeixen i no usar el terme metropolità en va. No debades les àrees metropolitanes, en termes de governança, en el nostre marc legal, són un ens local, és a dir, una administració, tot i que es poden fer polítiques metropolitanes sense un ens específicament metropolità, però per fer això -que potser seria el més sensat- no cal “crear” una àrea metropolitana.
Hauríem d’aclarir moltes coses abans de començar a fer plans, i projectes de llei –les àrees metropolitanes les crea el Parlament–
A on. Una administració ha de saber a on mana. Per això és important saber quin abast té aquesta àrea metropolitana. L’estratègia metropolitana a concurs, i ja adjudicada, ens dona alguna pista, poc tranquil·litzadora. Conscient que no pot definir-la manu militari, dona quatre opcions. La primera parteix del grup impulsor (Tarragona, Reus, la Canonja, Vila-seca, Salou, Constantí, Cambrils i Valls). Però, conscient que una àrea metropolitana discontínua és un absolut disbarat -n’és conscient, oi?- proposa un segon escenari, ampliant el primer amb nou municipis més (Altafulla, Castellvell del Camp, els Pallaresos, el Catllar, la Pobla de Mafumet, Riudoms, la Selva del Camp, Torredembarra i Vinyols i els Arcs) i un tercer, amb sis més (Almoster, les Borges del Camp, Montbrió del Camp, el Morell, Perafort i la Secuita). I, com que encara no hi ha continuïtat amb Valls, un quart amb set municipis més (Alcover, els Garidells, la Masó, el Milà, el Rourell, Vallmoll, i Vilallonga del Camp). I així, a la quarta va la vençuda, té una àrea única, que és la que es veu al mapa adjunt.
Però, és clar, la té al preu d’incloure-hi municipis tan metropolitans com el Milà o els Garidells -que no sé si ho saben, que són metropolitans- i al preu de configurar una àrea amb trenta municipis i 556 km2. Comparem-ho amb l’única àrea metropolitana propera, la de Barcelona (AMB) que té trenta-sis municipis i 636 km2. Som gairebé el mateix? Vols dir? En termes de densitat de població, un bon indicador, al Camp de Tarragona tenim una densitat de 827 hab/km2, i a l’AMB, de 5.093 hab/km2. Les diferències -aquesta i més- són més que notables.
En resum, que hauríem d’aclarir moltes coses abans de començar a fer plans, i projectes de llei -les àrees metropolitanes les crea el Parlament-. Començant per aclarir què és i què no és una àrea metropolitana, i fer-ho a partir de la realitat, que sol ser una bona consellera.
