Tot és gairebé a punt per a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de París que tindran lloc a la capital francesa del 26 de juliol a l’11 d’agost. L’acte d’obertura, per primera vegada fora d’un estadi, transcorrerà pel Sena, des del pont d’Austerlitz fins als jardins del Trocadéro, per on desfilaran els milers d’esportistes participants. Mentre els darrers preparatius olímpics avancen per mostrar que les fresques aigües del riu seran aptes pel triatló i les proves de natació, la incertesa política continua instal·lada a l’opinió pública francesa.
Des de la mateixa nit electoral del 7 de juliol, la de la segona volta de les eleccions legislatives franceses, amb uns resultats entre els tres blocs més ajustats del que els sondejos pronosticaven tan sols una setmana abans, les especulacions, les negociacions i els jocs de cadires són a l’ordre del dia. Així, després de l’èpica, els mítings i les proclames grandiloqüents de la campanya electoral, ens trobem ara en dies de sumes, calculadores i aproximacions.
Després de l’èpica, els mítings i les proclames grandiloqüents de la campanya electoral, ens trobem en dies de sumes, calculadores i aproximacions
Després d’un primer ajornament momentani, finalment la setmana passada el president Emmanuel Macron va acceptar la dimissió del seu delfí Gabriel Attal com a primer ministre de la cinquena República, per bé que el jove politòleg continuarà en funcions fins al nou nomenament, que encara és ple d’especulacions. D’una banda, el centrista François Bayrou proposa un gran acord que vagi des dels socialistes tradicionals fins a la dreta gaullista, incloent-hi diputats regionalistes i la fins ara majoria presidencial; d’altra banda, la diversitat de sensibilitats comença a fer-se visible dins del Nou Front Popular, el conglomerat d’esquerres liderada per un Jean-Luc Mélenchon que ja té la mirada fixada a les eleccions presidencials del 2027, en les quals Macron no podrà presentar-s’hi per haver esgotat els dos mandats dels quals disposen els inquilins de l’Elisi.
Lluny del bullici negociador d’aquests dies, entre els 577 escollits per formar part de la nova Assemblea Nacional hi ha dos noms propis de tradicions molt diferents que al llarg dels propers anys poden oferir alguns titulars sorprenents. Es tracta del diputat d’EH Bildu, Peio Dufau, del País Basc Nord, que portarà per primera vegada la veu de l’esquerra abertzale a París; i la reelecció de Paul Molac, l’aclamat diputat bretó, que el 2021 va impulsar la primera llei sobre “llengües regionals”, que suposa un pas sense precedents a favor de la promoció de llengües minoritzades com el cors, el bretó, el basc o el català.
En aquest context, i tenint en compte la gran influència que l’Hexàgon encara té al conjunt del vell continent –i en l’àmbit internacional–, caldrà estar atents per veure com s’acaba configurant el trencaclosques parlamentari al nord de l’Albera i quines polítiques es duran a terme des del neoclàssic Palais Bourbon, la cambra baixa francesa situada a la riba del Sena.
