Diuen que un dia un iaio i un net anaven a vendre un ruc al mercat. De camí, un passant els va criticar perquè cap dels dos anava dalt de l’animal. En aquell moment, el iaio hi deixà pujar el net. Un altre també va criticar el net per no deixar-hi pujar el iaio i de sobte es van canviar. Més tard, nova crítica al iaio i van decidir pujar tots dos a l’esquena de l’animal. Finalment, un altre passant els va deixar anar que tots dos matarien el ruc de cansament i van decidir carregar-lo. «Davalla, Joanet, davalla: agafa el Negre per davant, jo l’alçaré de darrere i així l’arribarem a fira reposat i ningú hi tindrà res que dir.» (L’ase dut a vendre. Calendari Català de l’any 1881: pàgines 80-81.)
Això ho diuen, o almenys diuen que ho diuen, i hi ha dies que potser crec que és mentida i altres que potser crec que és veritat. No perquè la gent no critique de manera despietada qualsevol cosa al seu abast (que si el ruc sol, que si el ruc amb el pes d’un, que si el ruc amb el pes de l’altre, que si el ruc amb el pes dels dos, que si el ruc portat a mans) sinó perquè els conceptes de veritat i mentida ens acompanyen des dels inicis de les nostres vides i creixen amb nosaltres i amb el nostre entorn.
S’ha de dir sempre la veritat! No digues mentides! Et creixerà el nas, si dius mentides! I amb ulls esbatanats les criatures escolten amb ànsia aquelles veus externes, i fins i tot internes. No us ha passat? A mi sí.
Amb els anys tot això canvia. Canvia tant que aquells xiquets menuts que s’embadalien amb la història del ruc i el iaio i el net, amb les llànties meravelloses, amb les catifes voladores, amb les cases de palla i de fusta i de maons, amb les gestes dels herois que vencien dracs amb foc pels queixals, amb les cases de sucre i xocolata o amb les princeses adormides per un encantament es converteixen en adults que gasten una gran part del temps a desembolicar embolics i a reflexionar sobre allò modern de la postveritat. Rumors per aquí, sospites per allà o rèpliques d’una banda i contrarèpliques de l’altra. I mira que era fàcil saber què era veritat i què no d’aquelles històries orals que els explicaven vora el foc, a l’hora de les menjades o abans d’anar a dormir.
Veritat o mentida? Poc importa! Notícia, que siga notícia. Com aquelles notícies dels xips de gossos als restaurants xinesos, o aquelles de l’autoestopista del revolt, o aquelles de l’extracció d’òrgans a la part del darrere d’un basar, o aquelles dels cotxes que «fan els llums» per la carretera i algú acaba assassinat. Tot ben macabre, tot ben pervers, tot ben sensacionalista. Veritat? Mentida? Notícia!
La immediatesa de les informacions i la multiplicitat de canals informatius que tenim a l’abast propicia sovint aquest desgavell entre la veritat i la mentida: entre la informació contrastada publicada o la informació suposada publicada. I val a dir que així han nascut sempre els rumors, altrament dits llegendes urbanes, entre corbates i serres mecàniques, entre submarinistes en boscos cremats, entre animals exòtics als avions, entre nits de sexe amb transmissions de malalties infeccioses... Serà que enyorem aquella literatura oral que ens ha acompanyat sempre i que, de vegades, causa confusió entre la veritat i la mentida? Serà que necessitem el rumor per viure intensament el dia a dia? Serà que construïm suposades veritats amb bastides febles només amb la voluntat de dir, dir, dir sense mesura?
Sense mesura, sí. Perquè una cosa són les veritats i les mentides de les històries i dels rumors amb una finalitat literària, de juguesca, i una altra són les veritats i les mentides amb intenció i, fins i tot, amb mala intenció. Contrastades? Gens. Per allò de fer valdre la notícia primer: d’embrutar, de destruir, de criticar. Amb la postveritat en el punt de mira i amb totes les males arts possibles, però amb la convicció que malgrat tot, i malgrat aquesta ‘moda’, cal tirar avant allò que un vol, sense rendir-se, tot i que t’hagen de dir una i mil vegades què has de fer amb el ruc: si hi ha de pujar un, l’altre, tots dos o dur-lo a coll. La mentida colpeix i la mentida malintencionada destrueix. Perquè mentida és «asserció feta cientment contra la veritat» (DIEC 2), amb plena coneixença per tant, i oposada a «allò que realment és, realitat» (DIEC 2).
Comprometem-nos a contrastar i a publicar veritats pel bé de tots, a deixar els enganys tendenciosos al calaix, a construir relat solvent i sòlid, a transmetre informació des de la confiança i a oferir notícies des del rigor. I deixem els invents per a la fruïció de l’art oral, per a la transmissió ben intencionada, per al gust de narrar des de la subjectivitat. Perquè «conte contat, conte acabat. I si no és mentida, serà veritat!» O no?
Mònica Sales de la Cruz és Doctora en Filologia Catalana, i membre de l’Assoc.de Professionals i Estudiosos en Llengua i Literatura Catalanes (APELLC). També és també diputada al Parlament de Catalunya per Junts.