Vol d’Istanbul a Kabul fa uns dies. El vol anava mig buit i després de volar mitjanit des de Barcelona estava content d’haver-me fet amb una filera de seients buits per dormir una mica.
Tot semblava llest per enlairar-nos, portes aparentment tancades i molts passatgers que ja s’endormiscaven quan de sobte vam sentir soroll venint del darrere. Amb sorpresa i algun gest de disgust entre el passatge i la tripulació van entrar uns 50 afganesos, potser més. Òbviament no eren passatgers despistats o que s’havien endarrerit, eren immigrants deportats per Turquia abans no arribessin a la fortificada Europa.
La majoria eren molt joves, alguns menors d’edat. La majoria amb les seves quatre rampoines en bosses de la brossa i altres ni això. Als seients del costat es van instal·lar dos adolescents que, una mica aliens al seu propi drama, gaudien del que de ben segur era el seu primer cop en un avió. Un es barallava amb el cinturó de seguretat i se’l volia posar com si fos de cotxe.
Era un parèntesi, gairebé un parc d’atraccions, dins del periple que els havia portat segurament a creuar Iran i endinsar-se a Turquia ves a saber després de quants abusos i esforços per reunir els diners necessaris per pagar les màfies frontereres. Anaven estranyament tranquils, resignats. Era només tornar a l’inici per segurament intentar-ho els cops que calgui.
Aquests dies se n’ha parlat molt de l’Aquarius i els seus 600 passatgers i dels seixanta immigrants desembarcats a Barcelona. Seixanta i molta atenció mediàtica, debats variats i tertúlies obligades. Si fa no fa com la cinquantena que amb nocturnitat i volgut secretisme volaven a Kabul sense ningú que en parlés ni tan sols amb ningú que els rebés, més enllà d’uns funcionaris de l’ambaixada turca i uns pocs policies.
Fa dos anys els nostres governants europeus van signar acords amb tots dos països, Turquia i Afganistan, perquè ens ajudessin a blindar una mica més les nostres fronteres davant de l’onada migratòria.
A Turquia la Unió Europea li va prometre sis mil milions i a l’Afganistan se li va fer entendre que la concessió de quatre mil milions d’ajuda internacional quedarien supeditats a la seva col·laboració per admetre deportacions d’afganesos, fins a 80.000, que miressin d’entrar il·legalment a la Unió Europea. En total, deu mil milions d’euros, no és poca cosa.
Pocs números i molta, molta demagògia. Darrerament he sentit algunes veus lúcides recordant que en realitat hi ha molt poca informació sobre l’impacte real de la immigració a casa nostra, informació que faci front a la demagògia i el discurs de la por. És clar que s’han posat molts menys recursos per estudiar aquest fenomen i el seu impacte real a la nostra societat que per exemple per preveure l’evolució del mercat immobiliari.
Recomano llegir un bon article del Xavier Mas de Xaxàs fa uns dies a La Vanguardia sobre el populisme i com la immigració ha esdevingut el principal motiu de preocupació dels europeus. Estem segurs que és el que més ens ha de preocupar? Tenim informació i dades reals per estar-ne realment tan preocupats? Alguns de seguida parlaran del terrorisme i el fanatisme religiós. Segur que és aquest el fanatisme que realment ens amenaça?
Un, modestament, va llegint que la població a casa nostra no deixa d’envellir i disminuir –sí, marxem i ens morim més que no pas ens reproduïm– mentre l’entrada d’immigrants va baixant. Som menys i menys vells i frenem l’entrada de persones joves que venen a treballar.
Ah, és clar que són diferents i no comparteixen la nostra cultura, aquests que són part essencial de l’Europa que estem construint, la dels valors.
Estem segurs que tenim realment la informació –de serenor també en caldria, però això costa més de demanar– per poder fer una anàlisi racional? Hi ha proporció entre la por que ens fa la immigració i l’impacte negatiu que pot tenir a la nostra societat? Hem oblidat la història del segle passat, la nostra història? Cap a on anem, o cap a on ens estem deixant portar?
Periodista tarragoní especialitzat en informació internacional. Durant 15 anys va cobrir informació de l’Orient Mitjà i el sud d’Àsia per a diversos mitjans catalans i estatals. Ara és responsable de comunicació de Metges sense Fronteres a l’Afganistan.
