La nostàlgia, com sempre, havia esborrat els mals records i havia magnificat els bons. Una frase de Gabriel García Márquez que retrata a la perfecció tots els nostres intents personals de mirar enrere. Repassar el passat equival quasi sempre a deixar-se endur per aquests vents càlids que fan que tot sigui més amable, més dolç i menys raspós al pas subtil de la memòria. I probablement aquest fenomen també es produeix quan el que mires des de la distancia del temps són un fets que, si bé vas viure en primera persona, no t’hi involucren de manera directa. Aleshores és possible que aquesta nostàlgia també sigui benèvola, la nostàlgia sempre ho és, però que sigui més objectiva. Per això amb la garantia d’una certa, encara que no total, imparcialitat m’agradaria llençar un repte que haurien de recollir institucions i/o empreses de Reus (o del Camp si es tracta d’obrir horitzons), estudiosos, implicats i gent preparada i amb bona memòria.
Durant els anys 80 i l’arrencada dels 90, Reus va viure un estrany fenomen, inusual, rar i molt, molt potent. Al voltant de l’Escola Taller d’Art del carrer del Vent, va créixer de manera més aviat insòlita un moviment artístic de gran potència i qualitat que, com tots els bons moviments sòlids i expansius, es va escampar per tot el Camp, Tarragona, Valls, l’Ebre, arribant fins i tot a territoris molt més allunyats geogràficament de la capital del Baix Camp. I crec de cor que aquest moviment mereixeria algú que l’estudiés, que el documentés i que el convertís en un llibre, en un documental o en qualsevol cosa ben feta que permeti deixar constància d’un fet que té moltes connotacions que permeten qualificar-lo d’extraordinari.
La parella vital i professional formada per l’escultor Rufino Mesa, director del centre i la crítica d’art i historiadora Assumpta Rosés van aconseguir que l’edifici del carrer del Vent es convertís en un autèntic irradiador d’efervescència artística i de creativitat. De fet, molta de la gent que va sorgir d’aquella insospitada eclosió s’han convertit en destacats i potents artistes que segueixen oferint-nos el bo i millor de la seva creativitat. A d’altres els hi he perdut la pista i un tercer grup, qui sap, potser han canviat l’art per altres activitats professionals.
Anem pel noms, i aquí demano disculpes perquè la meva memòria més aviat desastrosa farà que me n’oblidi d’alguns. Comencem per Carles Amill. Barceloní de naixement, però arrelat a Reus i professor de l’escola. Malauradament ens va deixar l’any 2004. Amb ell vaig publicar el primer llibre, ‘Pintallavis’ l’any 1991. Una anys més gran que la resta i amb una gran projecció nacional i internacional, va ser un dels primers artistes en destacar. Aureli Ruiz, que en aquella època treballava quadres de gran format en amiant i peces petites d’una sensibilitat extrema i que ha anat evolucionant sense perdre el seu estil característic. El Francesc Vidal i la Montserrat Cortadellas, multidisciplinars, creatius, artífexs de la fantàstica revista Fenici i del SIEP (Sàpigues i Entenguis Produccions) dedicada, entre altres moltes facetes, a l’art postal. El Salvador Juanpere, de Vilaplana, convertit ara en un dels escultors més reconeguts del panorama català. L’Anna Martínez, autora d’unes escultures que en aquella època em tenien el cor robat. El Carles Fargas, un fotògraf brillant, pulcre i meticulós que va ser l’encarregat de documentar totes les arestes d’aquella generació i fer art de l’art. El Josep Borrell Garciapons, un altre fotògraf, una mica més gran però que també va viure de manera tangencial aquest esclat. El dissenyador Albert Arnavat, encarregat de donar forma ètica i estètica a molts dels projectes que van sorgir d’aquell boom.
I d’altres com Joaquim Chancho, Dolors Escardó, Manel Llauradó, Manel Margalef, Glòria Musté, Joan Esteve, Joan Rom, Albert Macaya, Isabel Ganollers, Josepa Filella, Marcel Pey, Anton Roca, Cinta Juncosa o Josep Maria Padrol.
Tornem per un moment a la nostàlgia. Hi ha un catàleg, que no sé si es pot trobar, editat per l’IMAC l’any 95 ‘La dècada dels 80 Art contemporani a l’entorn de Reus’”, que recull unes pinzellades d’aquest moviment que, repeteixo, valdria la pena passar-lo a la posteritat en un format acurat, exhaustiu i digne ara que una gran majoria dels seus protagonistes directes ho poden explicar en primera persona. Qui recull el repte?
* Periodista. Jordi Cervera ha publicat més de 50 llibres de poesia, assaig i narrativa, i ha guanyat diversos premis entre els quals destaca l’Edebé de literatura juvenil. Li agrada el Trinaranjus i llegir a l’ombra fresca d’una morera.