La primera víctima d’una guerra és la veritat. Aquesta frase, atribuïda al senador nord-americà Hiram Johnson, no deixa de ser veritat per mil vegades que es repeteixi. Winston Churchill també era coneixedor que la veritat sucumbeix en temps de conflicte i per això, durant la Segona Guerra Mundial, recordava que «la veritat és tan preciosa que hauria de ser protegida de la mentida per un guardià». Així doncs, per què no protegim el periodisme i els professionals que ho fan possible?
Ara fa uns dies en l’escalada de violència al Pròxim Orient, Israel va bombardejar la torre Al Jawhara a Gaza, seu d’una dotzena de mitjans de comunicació i d’ONG. Entre elles l’agència nord-americana Associated Press, la cadena de notícies Al Jazeera, i on el corresponsal d’EFE tenia la seva oficina. L’atac no va causar víctimes, ja que l’edifici havia estat evacuat després que l’exèrcit israelita advertís que el bombardejaria. Però va inutilitzar la seu des d’on informar, es va silenciar els periodistes, i emmudir la veu que explica allò que succeeix a la resta del món. Diverses entitats i associacions periodístiques de tot el món van alçar la veu, una vegada més, per solidaritzar-se amb les víctimes i els seus companys. Però sobretot per reclamar a la comunitat internacional que no pot fer els ulls grossos davant les violacions sistemàtiques dels drets humans ni que es permeti establir com a objectius als mitjans de comunicació o els periodistes. Si les mateixes Nacions Unides tenen contemplada en la seva declaració de Drets Humans, en el seu article 19, la llibertat d’informació, per què no fan de guardià d’aquest dret que té tot ciutadà a rebre informació sense limitació de fronteres? Cal una política global en defensa dels informadors i no serveix, com s’ha posat de manifest, que cada organització, cada país, vagi a la seva. Dividits ens venceran. Això val també per als i les periodistes. En el recent simposi sobre la Llibertat de Premsa celebrat a principis de mes pel Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Lleida, es va posar de manifest la necessitat de col·legiar-se, associar-se o sindicar-se. Tant se val. Cadascú que triï el que més li convingui o la fórmula amb què se senti més còmode. Però els i les periodistes també tenim la responsabilitat d’unir-nos per fer més força, per alçar encara més la veu. Si no s’actua com a lobby, es pressiona, s’exhibeix múscul i unitat, se’ns continuarà convidant a marxar dels llocs i privant-nos d’oferir aquest servei social, i vocacional, com és el dret d’informar a la ciutadania.
I sobradament sabem que en tot conflicte, la veritable guerra és pel relat. El periodista fa nosa. No s’accepten testimonis. Se’l convida a marxar fent servir tot allò que sigui necessari. Amenaçant, extorquint, coaccionant, expulsant. I en el pitjor dels casos, arrabassant fins i tot la vida. No hi ha lloc per als testimonis.
Un relat en què cada vegada és més fàcil utilitzar noves eines per desinformar. La tecnologia, i especialment els canals de comunicació com les xarxes socials, fan la resta. Les mentides, les fake news, les veritats a mitges, ajuden a guanyar terreny en qualsevol conflicte. Una distorsió que s’amplifica en ser compartides milers i milers de vegades a Twitter i Facebook, o estenent-se a grups de WhatsApp i Telegram i que en qualsevol societat ja disposa amb milions d’usuaris. La desinformació sobre la violència al Pròxim Orient ha prosperat també gràcies a Twitter, TikTok, Facebook i altres xarxes socials. Segons publicava el New York Times, es va fer força viral un vídeo de 28 segons publicat a Twitter per un portaveu del primer ministre d’Israel, on es veien suposats militants palestins de la franja de Gaza que semblaven llençar atacs amb coets des de zones civils densament poblades. Un vídeo que es va compartir milers de vegades a mesura que el conflicte s’intensificava. Les imatges no eren de Gaza, sinó de Síria, ni eren d’aquest any, sinó del 2018.
L’efecte de la desinformació és potencialment mortal, segons adverteixen els experts en aquest terreny, ja que influeix en les tensions de qualsevol conflicte quan les sospites i la desconfiança arriben a quotes de no retorn. Si per als periodistes mai no ha estat tan difícil informar, explicar què passa a la nostra societat de manera veraç, contràriament mai havia estat tan fàcil manipular imatges i continguts i retransmetre-les per fer una falsa impressió de la realitat. Només ens queda, com a consol, saber que les darreres enquestes d’opinió, com les que ha fet recentment la UTECA, la Unió de Televisions Comercials, assenyalen que el 96,5% dels ciutadans considera les fake news un problema, i que prop del 70% considera que els periodistes són la millor eina per a combatre-les. És de les poques satisfaccions que ens queden als periodistes, fins i tot als qui es juguen la vida per informar, saber que la ciutadania prefereix triar majoritàriament els mitjans de comunicació, sigui premsa, ràdio, televisió o digitals, per davant de les xarxes socials. L’aposta pel periodisme és el nostre valor diferencial i la nostra gran aportació per combatre les mentides. I ho continuarà sent si algú ens ajuda i ens garanteix la protecció.
* Periodista. Exdegana del Col·legi de Periodistes de Catalunya, Neus Bonet va començar la seva trajectòria a Ràdio Salou i Ràdio Reus. Ha treballat a la Cope, Ràdio 13, el ‘Diari’ i Ona Catalana. Ha dirigit i presentat diversos programes de Catalunya Ràdio, així com els informatius més emblemàtics d’aquesta emissora. En l’actualitat presenta el ‘Catalunya Migdia’ del cap de setmana.
