Any empenys i, ara per ara, ja hem empès els primers dies del gener de 2016, tot un mes que, de sempre, s’ha qualificat del de les rebaixes per antonomàsia, al marge del sentit que avui podem donar al terme ‘rebaixes’, perquè per a molts cada mes és un mes més de rebaixes i per altres, els més afortunats no ho noten en tot l’any i tant els fot un mes com un altre.
El tió de Nadal ja ha fugit cap al bosc per encetar una llarga letargia a l’espera de retornar, panxabuit, famèlic i afamat, el desembre d’enguany.
Ja ens han visitat els Reis Mags d’Orient, però com són ‘reis’ les rebaixes no els afecten i és que els bons infants carregats d’il·lusió i innocència no els afecten les rebaixes a l’hora de veure passar el trident dels herois fantàstics de cada any format per Melcior, Gaspar i Baltasar, perquè, a la fi, no hi ha cap infant antisistema, antimonàrquic o, fins i tot, republicà –Jesús ja devia néixer contestatari?– que no senti una fervorosa devoció i admiració per aquests imaginaris, extraordinaris i increïbles personatges que ens arriben de tan lluny i que mai falten a la seva cita anual perquè cap nen es quedi sense joguines, ajudats, això sí, per patges de tota mena.
Ja sabem també que el Pare Noel, que ve de la Lapònia finlandesa, s’avança i fa tot sol el mateix per Nadal, i és que com som acollidors, igualment de mena, en tractar-se de fer feliços els infants no hi pot res qualsevol tipus de xenofòbia.
Alguns encara ens emocionarem davant del pessebre –petit i rebaixat, com tot!–, conservant-lo fins a la ‘Candelera’, abans de guardar amorosament les velles figuretes que han presidit durant les santes festes la nostra llar des d’un racó del menjador.
De ‘rebaixes-rebaixes’, per allò del ‘pa-pa’ i el ‘vi-vi’, ara ja fa temps que n’anem tenint tot l’any i des de fa anys o, si no, digueu-me com anomenaríem el que se’ns ha fet amb els llocs de treball i la feina que en la pell de brau han deixat uns sis milions d’aturats –o més!– cap a una mena de cementiri anorreat pel que fa als aturats tarragonins: d’alguna manera hem de recordar que també acabem un altre annus horribilis.
Aquestes superrebaixes han estat i són les més importants de totes, malgrat que d’uns anys ençà, que no de sempre, també ens hem acostumat a creure que les rebaixes comencen quan el matí de l’endemà de Reis, els grans magatzems amb la resta de botigues ‘franquiciades’ –i les petites que encara sobreviuen– obren les seves portes, de la mateixa manera que seran ells mateixos els que ens diran quan comença la primavera, l’estiu, la tardor o l’hora d’entonar de bell nou les primeres nadales coincidint amb l’encesa de l’enllumenat de la façana i dels carrers de la ciutat.
I si el mot ‘rebaixes’ ja ha perdut el seu sentit tradicional, més encara ens colpeix la nostra atenció quan la perspectiva d’un futur immediat se’ns presenta ombrívola i no gens optimista.
Voldria dir allò de què el sol torna a sortir cada dia per a tothom –encara que estigui darrere els núvols o la boira– i la terra segueix girant, però seria com aferrar-me a un gairebé estúpid miratge d’un oasi en la immensitat d’un desert, que sols és realitat per a uns quants privilegiats, capaços de veure els núvols o la boira des de dalt.
I, no obstant això, em resisteixo a la desesperança i vull apuntar-me al dia a dia, el partit a partit, com proclamen els esportistes assenyats, els que no fan volar coloms i, ensems, no es donen al diable, picant-se el cap o arrancant-se els cabells: «¡Que no estamos tan mal!», com deia no fa pas massa, en la darrera tribuneta.
Cal esvair les negres nuvolades del pessimisme crònic i cercar la versió d’aquell pobre i miserable savi que només es nodria d’unes poques herbes quan s’adonà que darrere seu encara hi havia un altre home que es menjava aquelles que ell deixava.
És ben cert que amb paraules no se sadolla la set ni se sacia la fam, però les rebaixes ens han portat també moltes mostres de solidaritat cívica –només cal veure el que ve fent la Fundació Bona Nit–, no s’acaba el món i la vida continua.
Benvingut 2016 i que salut no ens falti.
