Controlar és un verb irregular. No per la seva conjugació, sinó perquè, com sap el lector, no es controla a tothom de la mateixa manera. Ho demostra la desigual supervisió que s’exerceix sobre el frau fiscal en funció de la naturalesa i, sobretot, la mida, que aquí importa, i molt, del presumpte defraudador. A aquest article posarem dos exemples, puntuals però molt representatius, per il·lustrar aquesta afirmació.
En els darrers anys han proliferat els anomenats ‘xiringuitos’ financers, els quals estan sent perseguits per la Comissió Nacional del Mercat de Valors (CNMV), la qual, al meu parer, hauria d’haver actuat amb molta més antelació i evitar que aquestes empreses haguessin sortit al mercat i captar il·lícitament els estalvis dels particulars. A l’altre extrem, tenim les actuacions surrealistes de l’Agència Tributària, la qual, partint d’una legítima finalitat (perseguir el frau tributari) ha acabat atemptant contra els drets dels contribuents. En ambdós casos, tenim una mala praxi en la supervisió per part dels organismes públics i un comú denominador, com és el fet que qui ho pateix són els ciutadans.
Quan fa pocs dies el president de la CNMV, Rodrigo Buenaventura, advertia que els ‘xiringuitos’ financers acumulen més de 800 milions d’euros en reclamacions, vaig trobar a faltar autocrítica per part d’aquest organisme. Com és possible que, després de tots els escàndols vinculats a les participacions preferents, el deute subordinat, etc. que van aflorar des del 2011 encara puguin haver-hi empreses que, sense cap supervisió ni control, estiguin captant els estalvis dels ciutadans de manera fraudulenta?
Es tracta de societats mercantils, normalment amb noms anglosaxons i termes com ‘Investment’, ‘Management’ que ofereixen als estalviadors unes oportunitats de guanys desmesurades. Curiosament, aquestes societats han estat constituïdes a l’Estat espanyol i el seu objecte social recull, precisament, la intermediació financera. Però, després, a la pràctica, ens trobem amb uns contractes que ignoren completament l’actual regulació de la Llei del Mercat de Valors i que, amb uns paràgrafs plens de paraules buides, capten el diner dels particulars en ares d’unes inversions que no estan especificades, ni presenten, en realitat, cap tipus d’advertiment sobre els riscos que comporten. Unes empreses que actuen al marge de les obligacions que els imposa la legislació i, també, de la supervisió de la CNMV, fet que deixa a l’inversor minorista completament desemparat.
Està molt bé que ara ens adverteixen d’aquests riscos, que han motivat la interposició de nombroses querelles criminals per estafa, per administració deslleial i per apropiació indeguda. Però considero que hauria estat molt millor impedir que una empresa que tingui per objecte social la intermediació financera pugui actuar lliurament al mercat sense la supervisió de la CNMV. Hem tingut més d’una dècada per aprendre de la necessitat de controlar efectivament aquelles empreses, sobretot entitats bancàries, que estaven sota la supervisió de la CNMV, per a permetre ara que, per la porta del darrera, se’ns colin una colla de desaprensius com els que acabo d’esmentar.
L’altra cara de la moneda la representa l’excés de zel de l’Agència Tributària. Utilitzaré per a il·lustrar aquesta situació la condemna que ha tingut lloc a l’Audiència Nacional contra l’Agència Tributària, la qual haurà d’indemnitzar amb 6.000 euros una parella de nuvis per la irrupció «perfectament evitable», de dos funcionaris en la celebració del seu casament. Els fets van passar l’1 de juny de 2019, quan dos funcionaris de l’Agència Tributària es van presentar a la finca Los Cañizos, a Extremadura, on s’estava celebrant el banquet de noces dels nuvis afectats. Aquests funcionaris, després d’identificar-se, van comunicar que venien a embargar el casament, perquè l’empresa de càtering que havien contractat els nuvis tenia deutes amb l’Agència Tributària.
En aquells moments, els funcionaris pretenien que la núvia signés unes notificacions (que la Sentència dictada per l’Audiència Nacional qualifica de llenguatge ‘farragós’, ‘confús’ i de ‘difícil comprensió’, fins i tot, per als iniciats a la matèria) i, a més a més, van advertir a la mateixa núvia que, si pagaven a l’empresa de càtering, cometrien un delicte. Malgrat les peticions dels familiars, amics i altres convidats a les noces, els funcionaris van persistir en la seva conducta durant més de quatre hores, amb la intervenció final de la policia local.
La Sentència de l’Audiència retreu a la totpoderosa Agència Tributària que no hagi utilitzat altres mitjans que no impliquin humiliar el deutor davant dels seus clients i, de pas, arruïnar el casament de terceres persones. Com per exemple, una ordre d’entrada i registre a la seu de l’empresa de càtering per obtenir informació sobre els clients i els serveis que tenien contractats, en lloc de presentar-se al casament perquè els resultava «més fàcil, còmode i, sobretot, espectacular». La Sentència imputa als funcionaris una falta d’empatia en grau màxim i, fins i tot, un abús.
En ambdós casos, estem davant d’una perversió del nostre sistema; no cal aquest zel surrealista en el segon cas, ni l’absència de zel en el primer. Per equilibrar ambdós zels cal fer-se una pregunta recurrent: qui controla al controlador? Amb tot, és d’admirar el coratge dels nuvis que van denunciar l’Agència Tributària, conducta aquesta que, alhora, hauria de ser un exemple per evitar que al final sempre siguem els mateixos els que patim les conseqüències del mal funcionament del sistema.
