Reconèixer el dret a la cura. És a dir, el dret a cuidar i a ser cuidats en condicions dignes. Aquest és un dels principals objectius que han impulsat l’organització del primer Fòrum Social de la Cura celebrat fa uns dies a Barcelona. L’han promogut professionals, activistes i investigadors del grup de recerca Gender Care, del grup de recerca Care Model, del GER (Grup d’Estudis de Reciprocitat), de The Care Lab i de l’Ateneu Cooperatiu de Barcelona Coòpolis. Ha estat un debat molt interessant que ha posat damunt la taula la urgent necessitat de transformar l’actual model d’organització social de la cura. I és que si alguna cosa bona es pot extreure de la pandèmia és que ens ha fet obrir els ulls a realitats invisibilitzades i a la situació crítica d’emergència social que pateixen moltes persones. No podem fer marxa enrere. Com a societat no podem mirar cap a una altra banda. Cal actuar i actuar ja.
I també, perquè no, les motivacions que ens poden moure a canviar l’actual política de cures poden ser absolutament egoistes i és que tots, absolutament tots, som susceptibles de rebre o donar cura al llarg de la nostra vida. I quan arribi aquest moment voldrem que aquesta cura sigui digna per la persona que la requereix, per la que la dona i per la família i l’entorn més pròxim.
I és que les necessitats de cura de la ciutadania no estan ben ateses. Té molts dèficits i hi ha persones que pateixen i no estan tractades com cal. L’actual sistema sobrecarrega les famílies, no respon a les necessitats reals i les persones que treballen en aquest sector, moltes vegades no tenen condicions laborals ni econòmiques dignes. Si ens volem anomenar persones hem de garantir el dret a la cura tenint en compte valors de justícia social, dignitat i equitat. La cura és un dret humà que ha de ser reconegut com a dret social fonamental per garantir-ne l’accés universal. La cura és un bé comú. Cal entendre-la al llarg de tot el cicle de la vida, més enllà de la dependència associada a la gent gran i a la diversitat funcional.
La vulnerabilitat de la vida i la relació d’interdependència entre les persones són inherents a la condició humana. La cura ha de començar per nosaltres mateixos. Tothom ha de tenir dret a crear el seu projecte de vida i a decidir quin tipus de suport ha de tenir quan ho requereixi.
Al Fòrum Social de la Cura també s’ha debatut sobre la necessitat de fer una millor redistribució de la responsabilitat de la cura. Recau gairebé de manera absoluta en les famílies i en la immensa majoria de casos, en les dones. S’ha d’incidir en la coresponsabilitat de gènere i posar fi a les injustícies socials en què avui es sustenta. Els poders públics han de proporcionar el finançament i els serveis necessaris per a garantir una cura de qualitat. S’omplen la boca parlant de l’Estat del benestar però cal posar-lo en pràctica i demostrar-ho amb fets. Sinó no serveix per a res.
Els treballs de cura s’han de dignificar i reconèixer els drets de les persones que cuiden, que siguin iguals per a tothom i acabar amb les discriminacions de treballadors estrangers. Son feines imprescindibles, amb uns horaris llarguíssims i més a sovint del que hauria de ser, mal pagades.
Hem de canviar tots plegats la idea que tenim sobre la cura i reconèixer que és un fet normal, que les persones som essencialment interdependents i que hem d’anar cap a una societat cuidadora. Trenquem tabús i veiem-ne els valors positius. Cuidar no és només una activitat, és una actitud, implica pensar en les necessitats dels altres, és un acte de solidaritat. La cura no és una qüestió individual i privada, té un fort contingut social i polític. Transformem la nostra societat per fer-la més justa i equitativa. I l’única manera d’aconseguir-ho és que nosaltres mateixos ho potenciem, siguem protagonistes del canvi i que la societat civil i les administracions treballem conjuntament per assolir un mateix objectiu tan fàcil i tan difícil alhora: posar a les persones al centre.
Periodista
Llicenciada en Periodisme i Ciències de la Comunicació per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Maite Curto treballa a Catalunya Ràdio des del 1994.