Un dels aspectes que més valoren els pares i les mares dels seus fills és que facin cas quan se’ls demana alguna cosa. Aleshores, la relació normalment és pacífica, tranquil·la, pràcticament no hi ha conflictes i el dia a dia flueix de forma harmònica. De vegades, aquesta ‘docilitat’ pot amagar inseguretat, fragilitat, necessitat d’acceptació, etc. i alguna dificultat de relació, però d’altres, senzillament, és la seva personalitat, són obedients i res més.
Hi ha nens i nenes, però, amb qui les coses són més difícils perquè els costa seguir les consignes, s’hi resisteixen, fan el que volen, no estan d’acord amb el que se’ls demana i porten al límit els seus progenitors, que tenen la sensació d’estar en una batalla contínua. La convivència familiar pateix perquè les accions més senzilles esdevenen complexes.
Per què hi ha fills que reaccionen així? En el creixement infantil, no tots segueixen el mateix patró, alguns necessiten refermar la seva identitat i de ben petits destaquen per tenir un criteri propi molt accentuat, altres tenen una personalitat forta i les idees molt clares, i n’hi ha també que busquen (necessiten) cridar l’atenció. Normalment, en els infants més rebels es dona alguna d’aquestes situacions, o fins i tot la combinació de més d’una. En qualsevol cas, és necessari analitzar detingudament el comportament per saber-ne la causa i no equivocar-nos en el tipus de resposta què cal donar.
Els pares han de ser conscients que els episodis de desobediència formen part del creixement ‘normal’ de l’infant, però en aquestes actuacions és important identificar la freqüència en què es donen, la intensitat, l’edat d’aparició, les condicions ambientals i també el nivell d’exigència en les normes que ells tenen. És clau preguntar-se si el comportament pot ser senyal que hi ha quelcom que l’infant no troba altra forma d’expressar. De vegades, la conducta és el símptoma d’una tristesa, d’una ràbia que no sap manifestar d’altra forma, d’una angoixa que no sap regular, d’alguna cosa que l’amoïna, fins i tot de gelosia, etc., però gairebé sempre hi ha alguna justificació.
Sovint els fills rebels neces-siten mostres extres d’atenció i afecte. Els pares han de funcionar com a equip i actuar amb coherència i tranquil·litatCap al voltant dels 2 o 3 anys, l’infant passa una etapa anomenada «petita adolescència», en què diu «no» a tot. És l’edat en què fa una evolució significativa en diferents àrees. El llenguatge madura de forma poderosa i li serveix per expressar el que vol i el que no. Hi ha canvis importants en el joc i sobretot descobreix les relacions causa-efecte de les seves accions. El cervell madura molt de pressa i esdevé molt actiu, i això fa que tingui curiositat per tot el que l’envolta. Es va formant la seva personalitat i «sent la necessitat de confirmar que porta el control de la situació», que no fa les coses perquè un altre li demana, sinó perquè ell així ho decideix. Hi ha qui ho porta amb relativa naturalitat i hi ha qui no.
Els pares han d’entendre que en la majoria de casos aquesta conducta és temporal, només és una etapa en què cal posar límits, però sempre que sigui possible amb bon humor i un somriure. Si es planteja de manera negativa, el rebuig continuarà creixent i serà cada cop pitjor. L’adult ha d’entendre i gestionar la situació amb intel·ligència i estratègia i mai no posar-se al mateix nivell que l’infant.
Resulta important no confondre el simple fet de no obeir amb una conducta desafiant. La diferència entre ambdues està en la causa que ho provoca. Hi ha a qui li costa obeir per mandra, falta de ganes o simplement prefereix fer una altra cosa, etc., en canvi hi ha qui ho fa amb l’objectiu de provocar, vulnera les normes i els drets dels altres, reacciona amb agressivitat i la seva conducta és destructiva. A l’infant desafiador, li costa complir les normes, acatar regles i seguir instruccions, quan se li demana alguna cosa acostuma a negar-se o fins i tot fa el contrari del que se li ha dit. Sovint manifesta dificultats per tolerar la frustració i sempre vol acabar fent el que desitja. Acostuma a sentir-se còmode davant de situacions de conflicte i de vegades, fins i tot, les provoca.
En tot cas, l’adult el primer que ha de fer és reflexionar sobre el vocabulari que utilitza. És necessari que s’asseguri que l’infant entén bé el que s’espera d’ell, i per això és aconsellable no utilitzar afirmacions genèriques, com «porta’t bé», «no actuïs com si fossis petit» o «ja saps què has de fer». Els missatges han de ser precisos, com «ordena les joguines», «posa’t les sabatilles» o «descansa una mica i berena», i si van acompanyades d’un «si us plau» molt millor. En cas de castigar-los, és important explicar el motiu. No es pot fer sense arguments, ja que no s’ajuda a integrar quina ha estat la conducta negativa, i cal que tingui relació amb la que es vol evitar. El càstig és preferible que sigui immediat i proporcionat. No es pot penalitzar igual «una falta de respecte» que «el desordre a l’habitació». No totes les normes tenen el mateix valor educatiu i, en qualsevol cas, és fonamental l’actitud serena i tranquil·la de l’adult, que no ha de sobreactuar ni tampoc emprar un llenguatge verbal i no verbal impulsiu.
Sempre que sigui possible és recomanable reforçar les conductes positives, encara que es doni per descomptat que són la seva obligació. És important que l’infant comprovi que les bones accions tenen recompenses, encara que faci només allò que s’espera d’ell. Sovint els fills rebels necessiten mostres extres d’atenció i afecte. Els pares han de funcionar com a equip i actuar amb coherència i tranquil·litat; si no, especialment l’infant intel·ligent, busca la negociació amb qui sap que té més possibilitats de sortir-se’n amb la seva.
L’educació familiar ha d’incloure unes normes de conducta coherents, acompanyades d’una explicació que sigui entenedora. Posar-los límits no suposa necessàriament una càrrega emocional negativa. La disciplina no necessàriament és sempre autoritària, pot ser raonada i sempre és una eina que ajuda a conèixer fins on es pot arribar i el que els altres esperen de tu.
