Avui, Rosa Lluch Bramon fa cinquanta anys, números molt rodons que permeten l’homenatge a una de les persones que ha treballat més perquè el cessament del terrorisme no sigui una història de revenges i ajustaments de comptes. El diàleg que demanava el seu pare, Ernest Lluch, ella el va portar fins a les últimes conseqüències, per tal que el viatge al final de la violència anés més enllà de la derrota i quallés en una pau positiva i en una societat basca reconciliada.
El dia 21 de novembre de 2000, Ernest i Rosa Lluch van dinar junts i van compartir les últimes hores abans que el matessin, al seu despatx de la facultat. Els col·legues i deixebles entraven i sortien com d’habitud, buscant una conversa sempre interessant, una classe particular d’Història de les Doctrines Econòmiques, l’assignatura que impartia, o de qualsevol altra assignatura de la vida. El doctor Lluch era catedràtic de tot el que sabia. Aquí, en el territori del coneixement i la saviesa, Rosa Lluch va lliurar el primer combat per emancipar-se de ser «la filla de» per partida doble: per part de pare i de mare, Dolors Bramon, professora de filosofia semítica i la gran experta en cultures àrabs i islàmiques. La Rosa és, en personalitat i en acadèmia, ella mateixa: la doctora Lluch, professora d’Història Medieval de la Universitat de Barcelona.
No havia estat fàcil ser filla d’un personatge com Ernest Lluch, molt d’aquí cap allà. Primer, a València, deportat per la pressió de la policia franquista. Després, el desfici de tenir el pare ministre i d’anar a viure a Madrid, canviar de col·legi i d’amics. Sí, també moments bons a tot arreu, precisament i justa sobretot a Donostia, on tenien casa, al davant de la desembocadura de l’Urumea i de la platja de la Zurriola. Els àpats memorables a l’Arzak i el Nicolasa, els tes anglesos al marc idoni de la peixera de l’Hotel de Londres, vistes a la Concha, les passejades pels jardins Alderdi Eder -el «lloc bonic»-, el futbol al camp de Real, les estades amb els amics, amb l’alcalde Odón Elorza i el tinent d’alcalde més culte del món, Ramón Etxezarreta, l’empresari Korta, assassinat només tres mesos abans que ell...
Després, passar de filla a víctima del terrorisme, un tràngol que li hauria pogut engegar la vida enlaire si no fos perquè Rosa Lluch va aprendre a lluitar en batalles sense focus i a saber no fer de la malastrugança una forma de vida. I encara més: no fer política a costa de la desgràcia. Per tot plegat no es va fer mai de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, i la va criticar amb la inapel·lable credibilitat de fer-ho sent-ne una d’elles.
No es va fer mai de l’Associació de Víctimes del Terrorisme, i la va criticar amb la inapel·lable credibilitat de fer-ho sent-ne una d’ellesTot el contrari, es va posicionar a l’altre costat de la manipulació interessada de la calamitat i d’atiar pires d’odi que arriben als nostres dies i al nostre país. Rosa Lluch es va comprometre amb el projecte d’enteniment que va impulsar el seu pare i va parlar amb l’esquerra abertzale per afavorir el seu gest imprescindible de reconeixement del dolor causat per ETA. La primera trobada va ser dura i sé com la va aguantar, perquè estava al seu costat. Posteriorment, un camí que va menar a l’elevació a públics dels primers passos privats. Queda una amistat sincera entre ella i la persona d’una peça de l’altre costat, el portaveu de Batasuna, avui eurodiputat, Pernando Barrena.
Altres víctimes han fet semblantment, com Gorka Landaburu, el periodista enorme que va perdre un ull i mitja mà per un paquet bomba, que també fa anys avui. També fa anys avui Iulen de Madariaga, el fundador d’ETA que va gosar criticar la violència quan fer-ho era situar-se en la incòmoda dissidència. Madariaga era el primer dirigent d’ETA que s’entrevistava amb un ferit greu per l’organització, el gran Robert Manrique, company de la Rosa en el camí d’aquestes altres víctimes no corporatives que han triat contribuir a la pau.
Com que per a la Providència no hi ha casualitats, avui és el dia de la Mare de Déu de Begoña, patrona de Bilbao.
*Periodista. Doctor en Ciències de la Comunicació i músic, ha estat redactor de l’‘Avui’ i ‘La Vanguardia’. És autor d’una vintena de llibres sobre els conflictes irlandès i basc, la memòria de la lluita antifranquista i la música.