A començaments de febrer ens sorprenia (o no, perquè la maniobra portava mesos perpetrant-se) l’anunci de la Unió Europa que l’energia nuclear i el gas natural serien considerades energies verdes a tots els efectes. L’argument és que, a diferència del que passa amb el carbó, no generen emissions de CO2. Es deixa de banda, però, el gran volum de residus de complicadíssima gestió que genera el sector nuclear i el fet que el gas natural no deixa de ser un combustible fòssil, finit i sotmès a les dinàmiques geopolítiques que condicionen el seu preu i la seva disponibilitat.
I d’això, i no només d’emissions, va ser verd i sostenible. Que posats a fer jocs semàntics, fem-los bé i interioritzem els conceptes amb tot el seu significat, no només el superficial. No hi ha dubte que l’única modalitat energètica que compleix tots els requisits de la sostenibilitat són les energies renovables. Però és evident que no podem canviar a un model energètic exclusivament protagonitzat per les energies renovables de la nit al dia, especialment quan vas endarrerit en l’impuls a la fotovoltaica i l’eòlica, un pecat en què, com hem dit en altres articles, a Catalunya som pecadors destacats.
Però així és com estan les coses i hem de seguir satisfent la demanda de la societat amb el menor impacte possible mentre incrementem el pes específic de les renovables. I és obvi que, durant aquesta transició energètica, l’energia nuclear i el gas natural han de tenir un paper important, especialment precintant totes les centrals tèrmiques i qualsevol modalitat de generació que impliqui emissions de CO2. Ara bé, la mateixa Unió Europea afirmava, a l’atorgar aquest distintiu «verd» a les nuclears i al gas natural, que era una catalogació «provisional». Fem els deures en renovables perquè aquest distintiu provisional no s’eternitzi en el temps.
I anem amb compte amb la geopolítica. Perquè tampoc cal ser molt llest per endevinar que la denominació d’aquestes modalitats com a energia verda respon a interessos molt concrets: els de França amb l’energia nuclear i els d’Alemanya i Rússia amb el gas natural. No ha calgut esperar gaire perquè Emmanuelle Macron hagi presentat el seu pla d’impuls a l’energia nuclear, amb 14 nous reactors i la pròrroga més enllà dels 50 anys de vida útil dels 58 que té operant l’estat francès. Acció-reacció. Un exemple que veurem si es replica a altres països que també poden tenir la temptació d’allargar la seva dependència de l’energia atòmica. El risc evident d’aquesta jugada de pòquer és que amb el blanqueig oficial de l’energia nuclear bona part dels fons europeus consignats per empènyer la transformació del nostre model energètic acabin sent absorbits per un sector que, malgrat el tema de les emissions, representa un problema mediambiental molt seriós sense cap solució tècnica sobre la taula. Avui és el Dia de l’Energia. Un bon moment per recordar que en aquest àmbit cal enfocar bé i no perdre de vista que l’objectiu verd és desenvolupar les renovables per arribar a la neutralitat climàtica absoluta el 2050. I per aconseguir-ho, caldrà que tots els esforços es posin en superar els obstacles que les renovables es troben pel camí. I això vol dir: estimular les inversions, fer política territorial, muscular la innovació per desenvolupar altres modalitats com l’hidrogen verd, etc. No deixem que els grans lobbies del passat, per molt que hagin de jugar encara un paper important, segueixin frenant amb les seves tàctiques dilatòries un procés en el qual ens juguem molt a tots els nivells.
