A Alió (Alt Camp) els hi han detingut una veïna de 79 anys acusada de liderar una organització de tràfic de drogues. Els seus subordinats són un veí d’Alacant, de 26 anys, i un altre de Blanes, de 60 anys. El trio l’han trincat a la localitat de Vila-Real en una operació conjunta de la Guàrdia Civil, la Policia Nacional i la Policia Judiciaria Portuguesa. No hi han participat els Mossos d’Esquadra perquè la banda tenia la seu social a Portugal. Era una empresa pantalla dedicada a importar pedra coral·lina de la República Dominicana, però en realitat traficava amb cocaïna i es finançava amb inversors de diversos punts d’Espanya.
D’aquests fets es dedueix que, amb els seus 79 anys, la iaia de l’Alt Camp està en plenes facultats físiques i mentals. Segons les estadístiques, no és casual que el seu soci de 60 anys resideixi a Blanes (La Selva). Perquè l’any abans de la pandèmia, el 30 per cent de les persones detingudes per cultiu o tràfic de marihuana a la demarcació de Girona eren majors de 65 anys. Una dada que sorprenia als policies, però no a la ciutadania que sap les pensions que perceben moltes persones grans, especialment de la pagesia i autònoms de pobles petits. Altres dades econòmiques demostren que rendeix molt més un hort de marihuana que un de mongetes i patates. I que porta menys feina cultivar cànnabis que una vinya per fer vins amb denominació d’origen.
Que la gent gran podria tenir un futur verd de marihuana es veia venir des de la crisi econòmica de 2012, quan l’alcalde de Rasquera (Ribera d’Ebre) va proposar llogar terrenys a una associació d’autoconsum de marihuana per poder pagar el deute municipal de 1,3 milions d’euros, crear llocs de treball i rebre mig milió d’euros anuals de la l’associació barcelonina. La iniciativa i la polèmica van tenir una gran repercussió mediàtica a Espanya. I a Catalunya s’hi va barrejar la política. L’alcalde Bernat Pellisa era d’ERC. I el conseller d’Interior d’Artur Mas i Carles Puigdemont era Jordi Jané, fill de L’Arboç (Baix Penedès.)
El 23 de setembre de 2016, el conseller va fer enviar els Mossos d’Esquadra a la finca de l’alcalde i van decomissar tretze plantes de marihuana amb un pes net no determinat.
Ara fa dos anys, el conseller ja no era conseller i el jutjat de Tortosa va absoldre l’alcalde del delicte contra la salut pública argumentant «falta de proves y perquè la plantació de cànnabis que cultivava estava destinada al consum propi i al de de la seva dona, malalta de càncer». El conseller havia fet el ridícul, els mossos d’esquadra van ser utilitzats per interessos polítics, es van malgastar diners públics en un judici innecessari i l’alcalde ja havia dimitit feia anys, quan va fer un referèndum al poble, el va guanyar amb un 57 per cent dels vots favorables, però ho va considerar insuficient.
Entre discussions i debats jurídics, polítics i moralistes, el tema de la legalització de la marihuana continua com sempre. És a dir, sense res clar i normatives contradictòries, cosa que beneficia les iaies i els iaios cultivadors i traficants d’anar per casa, així com els que lloguen sota mà una alguna parcel·la o local i fan veure que «no en saben res, senyor guàrdia, i és que el jovent d’avui en dia ja se sap... Però no són del poble, segur que són forasters o nouvinguts i no els coneixem de res... Com diu que ho han trobat? Amb drons? I això què és?» De les excuses més pintoresques se’n podria fer un diccionari, perquè les narco-iaies i els narco-iaios se les saben totes des dels temps de l’estraperlo, de com amagar les collites, el vi, l’oli, el pa i els caliquenyos quan arribaven els inspectors d’Abastos. I el mossèn, que els veia venir des del campanar, avisava la gent tocant la campana.
Ara ja són massa grans per entendre què és l’IVA i han viscut acostumats al metàl·lic sense factura. Una altra bona notícia per aquest sector és que el Tribunal Suprem ha tombat l’ordenança per ficar els nassos on no toca i regular els clubs de cànnabis que va inventar l’alcaldessa de Barcelona. «Aquella que els turistes i els pixapins diuen que no en sap res del camp ni de la ciutat?.» «I vostè, no voldrà pas una infusió d’herbes, que va bé per la salut, el dolor i la calor...?»
Amb arrels familiars a la Terra Alta, Joaquim Roglan va ser corresponsal a Ràdio Reus i cofundador de Informes-Ebre. Professor universitari, ha treballat als principals mitjans de comunicació de Catalunya i ha escrit vint llibres. Viu retirat a L’Empordanet.
