Sabem que els polítics són molt hàbils en l’ús del foc d’encenalls. Acostumen a anunciar mesures amb termes grandiloqüents i atractius que, sovint, provoquen un impacte positiu molt superficial i de curta durada. És el cas de les moratòries als préstecs hipotecaris incloses ja en el primer paquet de mesures estatals per combatre l’impacte de la covid-19. Va ser un encert. Però gairebé un any després, i un cop constatada la profunditat de la crisi generada per la pandèmia, es fa evident la necessitat d’ampliar l’abast d’aquesta mesura: en el temps i en el nombre de beneficiaris, tant en l’àmbit dels particulars, les empreses o altres organitzacions.
I per aprofundir en aquesta línia, cal demanar als bancs que assumeixin un esforç i un sacrifici més ferm, més contundent. I és legítim fer-ho, per diversos motius. Primer perquè, no ho oblidem, la moratòria significa renunciar a ingressos presents, però que són recuperables en el futur, perquè ‘moratòria’ no significa ‘condonació’, sinó ‘ajornament’.
En segon lloc, perquè les entitats bancàries disposen de mecanismes que els permeten dotar-se de liquiditat, la qual cosa compensaria la manca d’ingressos temporal. Aquests mecanismes tenen la seva font en el Banc Central Europeu, que actualment està desenvolupant les mesures d’ajut per a pal·liar les conseqüències de la crisi. És a dir, d’igual manera que està comprant deute públic dels Estats, per a garantir el seu finançament, també pot injectar liquiditat a les entitats financeres que apliquin aquestes moratòries.
En tercer lloc, per interès propi. Tot i que a l’anterior crisi iniciada l’any 2008 les entitats financeres van desemparar molts particulars i van permetre l’ofegament de moltíssimes empreses per manca de finançament, en l’actual context, els bancs han d’estar molt interessats en evitar un enfonsament del sistema econòmic, donat que l’abast de la pandèmia ens situa davant d’un abisme d’una profunditat encara difícil de preveure. I ningú vol quedar-se sense clients, tampoc els bancs.
Finalment, hi ha una raó d’equitat, de moral pública, fins i tot, ara que tan de moda està la responsabilitat social corporativa, que massa vegades es queda en simple cosmètica i blanqueig reputacional. En l’anterior crisi, les entitats financeres sí que van ser ajudades amb diner públic. Per tant, les que queden, molt sanejades i amb una sostinguda capacitat de presentar abundants beneficis els darrers anys, ara sí que se’ls pot exigir que siguin elles les que assumeixin aquest sacrifici en benefici del sistema econòmic i la societat que les va rescatar ara fa gairebé 9 anys. És, en aquest sentit, una oportunitat de redempció per al sector.
En l’àmbit empresarial, aquest esforç addicional que demanem hauria d’anar més enllà dels sectors extremadament vulnerables. Això no significa que s’hagin d’estendre les moratòries –o qualsevol altre ajut públic– a tothom, perquè lamentablement els recursos no són infinits. Però el criteri fonamental hauria de ser el suport a les petites i mitjanes empreses. No oblidem que la millor política social és protegir l’ocupació. I, en aquest país, la gran majoria de llocs de treball els genera el sector de les pimes.
Òbviament, sectors com la restauració, el turisme i el comerç han d’estar a primera línia. Però cal anar més enllà i incloure en aquestes mesures totes les empreses que, encara que no hagin hagut d’abaixar la persiana, hagin estat objectivament perjudicades per la conjuntura. I, no hauria de ser necessari dir-ho, però els antecedents ens obliguen a fer-ho: no s’hauria de permetre que també se’n beneficiessin les empreses de l’Ibex-35, ni les grans constructores que es nodreixen de l’obra pública, perquè ja disposen d’abundants mecanismes, donada la seva estructura i solvència, per a solucionar els seus problemes de liquiditat.
Al final, l’enigma el trobem en si els nostres governants, del color que siguin i al nivell que sigui, seran capaços d’articular i gestionar correctament aquestes mesures. En anteriors ocasions, els governants han estat capaços de fomentar aquests ajuts, per exemple quan s’han impulsat els codis de bones pràctiques bancàries, que han permès molts ciutadans gaudir de moratòries en les seves hipoteques o quan han forçat legislativament a donar solucions com els lloguers socials en casos d’execucions hipotecàries. Fins i tot, en relació amb la petita i mitjana empresa, quan l’any 2015 es va dictar una norma que obligava a comunicar amb tres mesos d’antelació la voluntat del banc de no renovar un finançament, a fi de permetre buscar-ne un altre de nou i evitar que el tall sobtat d’aquest finançament aboqui a la morositat i a la impossibilitat de continuïtat empresarial.
En conseqüència, cal elaborar un marc general sobre el tipus d’ajuts i sobre les moratòries, no només en relació amb els pagaments de les quotes hipotecàries, sinó també referit al pagament d’impostos i de cotitzacions a la Tresoreria de la Seguretat Social, a fi de no permetre que el sistema s’enfonsi. Crec que és possible, el que no és admissible és la sensació d’incertesa i d’inseguretat que actualment ens estan donant els nostres governants.
Joan-Andreu Reverter i Garriga: Advocat expert en dret mercantil i exprofessor associat de la Universitat Rovira i Virgili (URV), és president de la Secció de Dret Bancari de l’Il·lustre Col·legi de l’Advocacia de Tarragona.
