No em va sorprendre la notícia que el Consell de Ministres aprovés a finals d’agost l’avantprojecte de Llei Orgànica del Sistema Universitari (LOSU). Era ben conegut per la comunitat universitària que des del Ministeri d’Universitats, encapçalat per Manuel Castells, es treballava en una llei que, segons defineix el mateix Ministeri, ha de servir «per afavorir la modernització permanent del sistema universitari espanyol de forma que les universitats puguin contribuir en el desenvolupament econòmic, social i territorial de l’estat mitjançant la formació de l’alumnat i de la producció i transferència del coneixement científic, tecnològic, humanístic i artístic». De fet, el mes d’agost el professor Agustí Segarra publicava un article d’opinió en aquest Diari on avançava la notícia i, entre d’altres, destacava «l’acord generalitzat sobre la necessitat d’adaptar el sistema universitari espanyol a una nova realitat social, cultural i econòmica».
Tampoc em va sorprendre que les reaccions a l’avantprojecte publicades des de totes les parts de l’estat espanyol fossin diverses, ni que fessin més soroll els posicionaments que s’hi oposen que els que hi són favorables. Un cop iniciat el període de consulta pública de la Llei, es posa en evidència la complexitat i diversitat del sistema universitari espanyol, així com la manca de visió estratègica comuna per part dels agents que el conformen, factors que sempre han llastrat el pas de la diagnosi a la solució. Tant és així que fa pocs dies el Ministeri informava que està treballant en una nova versió de l’avantprojecte, ja que el primer document no ha aconseguit el consens dels diferents sectors de la comunitat universitària.
En canvi, sí que em va sorprendre el contingut de l’avantprojecte, ja que se’m fa difícil identificar idees expressades pel mateix Manuel Castells en la lliçó inaugural del sistema universitari català, l’any 2017. Vaig assistir-hi en qualitat de director general d’Universitats i el recordo especialment per la claredat d’idees anunciades que em van impressionar. En el discurs titulat ‘La universitat en l’era de la informació’, el Dr. Castells defensava, entre d’altres, que per assegurar la qualitat de la universitat «el reclutament del professorat universitari s’ha d’alliberar de procediments burocràtics i endogàmics heretats del passat i s’ha de guiar per una avaluació de mèrits al llarg d’una trajectòria professional contrastada nacional i internacionalment». També defensava que «no hi haurà veritable autonomia universitària si les universitats no poden decidir lliurement qui són els seus professors» o que «en ple segle XXI hauríem de tenir el coratge de desterrar fantasmes de les tristament famoses ‘oposicions’ i substituir-los per contractes laborals indefinits amb seguretat d’ocupació amb criteris propis de cada universitat». Són idees àmpliament acceptades per la majoria dels sistemes universitats capdavanters a escala mundial i que costa molt, moltíssim, trobar en l’avantprojecte. Com apuntava abans, només la complexitat del sistema universitari espanyol i la necessitat política del Gobierno de tirar endavant una reforma legal expliquen, des del meu punt de vista, el canvi radical sofert en quatre anys pel ministre, que aparentment s’ha oblidat dels beneficis d’emmirallar-se en els sistemes universitaris més prestigiosos.
Caldrà esperar, doncs, a tenir la nova versió de l’avantprojecte per fer-ne una valoració final. Durant aquest període serà normal llegir tota classe d’opinions. També serà normal llegir documents d’associacions d’universitats, com ara la Conferencia de Rectores de las Universidades Españolas, on els rectors i rectores d’universitats públiques i privades facin comunicats conjunts. El que no serà tan habitual és que el posicionament de cada universitat estigui precedit d’una discussió interna on els representants de la comunitat universitària defensin el posicionament de la institució. En aquest sentit cal felicitar la Universitat de Barcelona que, recentment, ha celebrat un Consell de Govern extraordinari per analitzar i debatre l’avantprojecte.
En temes cabdals com aquest es troba a faltar que les mateixes universitats no promoguin un dels principis que apunta el Dr. Castells en les conclusions de l’esmentada lliçó inaugural: «és essencial mantenir la universitat com a espai d’autonomia deliberativa i de reflexió lliure de tota pressió; de fet, l’únic espai autènticament lliure, tot i les seves limitacions, de què disposem en la societat». Seria molt desitjable que el posicionament de cada institució fos el resultat d’una deliberació dels òrgans de govern que compten amb la representació de la comunitat universitària en lloc de posicionaments individuals de les persones que ocupen temporalment llocs de responsabilitat.
Finalment cal advertir que, més enllà del contingut de l’avantprojecte o de la Llei futura, aquesta reforma no s’acompanya d’una memòria econòmica que n’asseguri el desplegament. Desconec fins a quin punt és coneixedor el públic no universitari que des del govern espanyol s’aproven moltes normes que regulen el dia a dia del sistema universitari però, en canvi, el finançament està descentralitzat i és competència de cada comunitat autònoma, que també introdueix regulacions addicionals. Així, doncs, pot sorprendre que l’avantprojecte parli de finançament de les universitats a base d’objectius quan el Ministeri d’Universitats no fa cap aportació directa a les minvades arques de les universitats públiques i, en canvi, els finançadors (en el cas de les universitats catalanes, la Generalitat de Catalunya) no hagin intervingut activament en el redactat de l’avantprojecte.
Animaria, doncs, el ministre Manuel Castells que rellegís la lliçó inaugural del sistema universitari català que ell mateix va fer l’any 2017 i que, en la mesura de les seves possibilitats, incorporés en el redactat final de la LOSU algunes de les idees que s’hi desenvolupen amb l’objectiu de millorar la qualitat de les universitats espanyoles. Hem d’adaptar a la nostra realitat les bones pràctiques dels sistemes capdavanters mundials. Encara hi som a temps.