Es defineix com la capacitat de retenir informació i recuperar-la de forma voluntària. Permet recordar idees, sensacions, habilitats, relacions i altres estímuls, tot i que des de fa anys, és un «procés cognitiu desprestigiat» per les noves metodologies, probablement com a conseqüència, d’haver-ne abusat de la versió més mecànica i repetitiva.
La memòria és la responsable de la codificació, organització i recuperació de la informació. Amb la percepció i l’atenció, és clau en l’entrada de dades al cervell. Un cop integrades, l’objectiu és ordenar-les, classificar-les, retenir-les i per últim, que estiguin preparades per extreure-les, en el moment adequat.
Tot i que no hi ha consens absolut, normalment, es parla de tres tipus de memòria. La primera d’elles, la memòria sensorial (MS) que registra la informació que prové del medi extern un període curt de temps però suficient per ser transmès a la memòria a curt termini (MCT), ja que en cas contrari, s’oblida. La seva durada depèn del que cada persona tingui desenvolupat el sentit que ha captat l’estímul, però generalment és curta. És la que permet reconèixer l’olor d’un perfum, una veu familiar, la forma de caminar, el gust d’una truita de patates, etc. està directament relacionada amb la capacitat d’atenció.
La segona, anomenada memòria a curt termini (MCT), organitza i analitza la informació i interpreta les experiències viscudes. Les dades codificades provenen principalment dels sentits, per tant, de la memòria sensorial (MS) i integra tots els coneixements i records que tenen importància per la persona. La capacitat d’emmagatzematge és limitada i l’exemple típic és la retenció cognitiva que es fa quan s’està llegint una frase llarga, on es necessita recordar les primeres paraules, per després comprendre el contingut sencer del paràgraf o també en el moment d’aprendre un número de telèfon, que es repeteix mentalment cantant, amb l’objectiu de retenir-lo fins que s’anota en un paper o al mòbil. Segons els experts, la capacitat de retenció dura entre tres segons fins a un màxim de deu, quan comença la pèrdua de precisió en el record. El seu paper és clau per funcionar en el dia a dia per realitzar les activitats més bàsiques.
Per últim, la memòria a llarg termini (MLT), que se subdivideix en declarativa (la que es pot recuperar a nivell semàntic) i no declarativa. Conté tots els coneixements del món físic, de la realitat social i cultural, dels records autobiogràfics, el llenguatge i el significat dels conceptes. La informació es manté organitzada i associada a altres coneixements, i així facilita el seu ús quan és convenient. La capacitat d’emmagatzematge és il·limitada, i la duració de la informació és variable, pot anar des d’alguns minuts a fins i tot, anys. La majoria dels coneixements escolars són emmagatzemats en aquesta memòria semàntica, i també les habilitats motores com anar en bicicleta, preparar un estofat, inclús recordar on hem desat alguna cosa.
Simplificant, la memòria sensorial (MS), la memòria a curt termini (MCT) i la memòria a llarg termini (MLT) estan organitzades i vinculades entre elles. Normalment es percep la informació a través dels sentits, passa a la memòria sensorial, si és interessant retenir-la un cert temps es desplaça a la memòria a curt termini i finalment, si és rellevant i valuosa s’incorpora a la memòria a llarg termini i si no ho és, simplement, s’oblida.
La memòria no és un magatzem de dades sense sentit, és un instrument clau en la capacitat d’aprendre, i funciona com una xarxa en la qual tot el que es va integrant, connectant, i per tal que aquestes connexions funcionin és fonamental el pensament.
L’infant té la capacitat de desenvolupar el pensament, és a dir, l’aptitud natural per a comprendre tot el que l’envolta. Per aconseguir-lo utilitza informació, i la transforma per analitzar-la, memoritzar-la i compartir-la. És obvi, que el llenguatge juga un paper fonamental en aquest procés i per això és tan important el seu desenvolupament en els processos cognitius.
Fins als tres o quatre anys amb prou feina es tenen records. Les estructures cerebrals que permeten la memòria, estan en procés de desenvolupament, però a aquestes edats sí que s’estan aprenent moltes coses. Una de les més importants, és el llenguatge que està inclòs a la memòria declarativa i per això és clau, potenciar en els nens i les nenes un ús excel·lent, amb un vocabulari que vagi més enllà del quotidià, amb estructures gramaticals i semàntiques riques.
Com aconseguir-ho? És relativament senzill. Explicar contes és una pràctica a la qual la ciència dona suport il·limitat. Si és possible és preferible el que s’anomena «lectura compartida». Això significa que mentre s’explica, es convida a participar amb preguntes del tipus «què creus que succeirà?», «què et sembla què ha passat?» i si el conte té dibuixos, ensenyar-los i que el relacioni amb la història. En definitiva, explicar la història sense presses, amb aturades, preguntes, respostes, imaginant situacions diferents, etc.
Tot el que es faci des de casa i l’escola per enriquir el vocabulari dels infants perquè tinguin models lingüístics que vagin més enllà dels que es troben de manera quotidiana, és positiu. Al final, no només es tracta que escoltin sinó sobretot que parlin, i ho facin tenint com a referent bons models i que entenguin que el llenguatge potencia el pensament.
Les històries als infants els fascinen. A més, les recorden amb facilitat i amb una quantitat de detalls superior a les possibilitats dels adults. Qui no ha explicat un conte a un infant, i aquest l’ha corregit dient «no, no és així, l’altre dia em vas dir que...», aleshores el narrador queda desorientat... pensant, doncs deu tenir raó. Això passa gràcies a l’atenció que hi posen i sobretot, a la memòria.
