Que les famílies tenen un paper clau en l’educació és una obvietat de què ningú dubta. La majoria d’alts responsables d’ensenyament dels països europeus reconeixen la rellevància dels pares en els resultats acadèmics. Estudis realitzats sobre les bases de l’èxit de Finlàndia, país que acapara des de fa anys els primers llocs en els informes PISA, mostren clarament el «paper clau» de les famílies.
Les investigacions es centren en l’impacte dels pares en el rendiment escolar dels fills i distingeixen dos tipus d’implicacions. La primera, respecte a les activitats de casa, on l’adult busca estones per parlar amb l’infant sobre el dia a dia a la classe, pregunta sobre el que ha fet al centre, escolta les seves explicacions amb atenció, controla que hi hagi bons hàbits de treball, dedica temps a la lectura conjunta o compartida, s’assegura que hi hagi el descans suficient, etc. en definitiva, demostra què l’interessa molt el que fa el seu fill a l’escola.
La segona, d’activitats cap a l’escola, s’evidencia la valoració de tot el que representa la institució, així, el progenitor reconeix explícitament la importància de la feina del mestre, considera la seva tasca, facilita la comunicació amb l’escola, assisteix a les reunions i entrevistes, valora totes les informacions que arriben del centre, col·labora en les associacions de mares i pares i en els òrgans de govern de l’escola, per tant, demostra interès en tot el que té a veure amb la institució.
És fonamental que la família faci evident una actitud de respecte cap a l’escola i el mestre, fins i tot, davant de possibles desacords o de posicions que, en principi, no s’entenguin. Si l’infant detecta que la confiança és total, i comprova, amb els fets, que a casa hi ha reconeixement absolut pel que arriba des del centre, ho imitarà, i el beneficiat directe serà ell mateix.
Ara bé, aquest acompanyament en el procés escolar no vol dir, en absolut, assumir tasques que no són pròpies dels pares. És important distingir entre el que ha de fer el progenitor i el que ha de fer l’infant. Els adults estan per donar-los suport, supervisar les tasques que realitzen i animar-los a mantenir una actitud positiva respecte al treball escolar, etc. però no s’ha de substituir la responsabilitat dels fills, perquè en aquest cas, l’efecte que es provoca és el contrari, es fomenten actituds de dependència, poca tolerància a la frustració, comoditat, inseguretat, excuses, poca capacitat de sacrifici, etc.
Els pares han d’ajudar als seus fills a entendre les activitats escolars de casa com una oportunitat per a reflexionar, ordenar, planificar, recordar, integrar, ordenar idees d’aspectes relacionats amb el que s’ha treballat a l’aula. Hi ha infants que tenen aquesta capacitat organitzativa, i els hi és més fàcil, assolir un bon rendiment escolar. Facilita significativament les coses, que a casa es disposi d’un espai de treball específic, funcional i confortable, que sigui sempre el mateix, còmode i silenciós, que convidi a la concentració i que estigui allunyat de les distraccions.
La taula, ha de ser ampla, ben il·luminada i amb tot el material necessari. És fonamental que sigui un lloc on l’infant estigui a gust i pugui gaudir del temps que dedica a les tasques escolars. La comoditat per treballar, és molt important.
Un altre element clau a tenir en compte són les activitats extraescolars. La família ha de gestionar les necessitats, possibilitats, interessos i el temps. Cal reflexionar sobre la disponibilitat laboral dels pares, les aficions dels infants, i el temps que comprometen. És obvi que dedicar temps al que agrada, com música, esport, manualitats, etc. és convenient i és una molt bona opció per passar el temps lliure, però en la justa mesura.
No tots els infants tenen la mateixa capacitat d’esforç, sacrifici i treball, i, per tant, mentre uns poden compaginar amb facilitat diferents tasques, a altres els costa. Els pares han de valorar la possibilitat de combinar tasques escolars amb les altres activitats. És necessari evitar un excés de temps dedicat a ocupacions complementàries, ja que si s’arriba massa tard a casa, probablement no s’està en les millors condicions per posar-se a fer tasques de l’escola i a mesura que els fills creixen, el treball intel·lectual autònom cada cop és més important.
És cert, però, que hi ha infants que poden amb tot, tenen una enorme capacitat de treball i sacrifici i són molt responsables. En canvi, la majoria, necessita el suport, encara que sigui emocional, de l’adult per sortir-se’n, això també és un entrenament.
No es pot pretendre que d’un dia per l’altre facin les coses sols, l’adult ha col·laborat i tan aviat com pugui, retirar progressivament l’ajut. En la mesura que els infants aconsegueixen pel seu compte els objectius s’adonen que tenen capacitat per fer bé les coses, que és valuós i que ho podrà generalitzar i proposar-se altres fites.
En general, trobo a faltar més contacte institucional entre l’escola i les famílies. Els centres han de potenciar espais on especialistes, mestres i pares i mares puguin compartir, reflexionar i generar nous coneixements abordant temes d’actualitat que els preocupen a les dues parts. Segurament és qüestió que els equips directius i les Associacions de Famílies d’Alumnes, acordin organitzar experiències: escoles de pares i mares, xerrades col·loqui, seminaris, cicles de conferències, tallers, trobades més informals, inclús berenars... pedagògics!
