Segons la neurociència les emocions es classifiquen en agradables i desagradables. Totes són necessàries i, d’alguna manera, bones. Durant els primers anys de vida els aprenentatges condicionen el caràcter i temperament i es necessita l’acompanyament de l’adult en aquest procés, i això inclou suport i orientació en la regulació de les emocions. Una adequada gestió d’aquestes ajudarà l’infant a relacionar-se equilibradament amb l’entorn, a trobar-se millor amb ell mateix i a resoldre dificultats de forma autònoma.
L’enveja i la gelosia són emocions amb ‘mala premsa’. Les dues tenen molt a veure amb l’autoestima i, sobretot, amb la comparació amb els altres. En la definició presenten similituds, però es tracta de dos conceptes diferents, i simplificant, la primera està relacionada amb ‘desitjar’ i la segona, amb ‘conservar’.
Quan una persona no vol compartir quelcom que creu que el pertany, se sent gelós. Té por a perdre-ho i sovint aquest sentiment s’associa a relacions d’afecte i a rivalitat, per això és tan comú entre els germans i les amistats. En realitat és una sensació d’amenaça per la ingerència d’un altre i es produeix per l’instint de mantenir el lligam afectiu. Des dels primers mesos, el nadó necessita aquest contacte per formar la seva identitat en un espai segur.
L’enveja, en canvi, és el desig d’aconseguir quelcom que és d’un altre. És una emoció de les que s’anomenen «socials», i es comença a sentir quan es pren consciència de l’existència d’altres persones, i això passa normalment a partir dels dos anys. Gairebé tothom, en algun moment, ha anhelat alguna cosa, material o no, d’una altra persona. És clau, en la seva regulació, la freqüència i la intensitat amb què s’experimenta perquè no és el mateix sentir-la ocasionalment o que moltes de les accions habituals es desenvolupin al seu voltant.
És del tot natural que un infant senti enveja de forma puntual per una joguina, una llaminadura, per l’èxit d’un company de classe, etc., però no que sigui l’eix vertebrador del dia a dia i li provoqui un estat constant d’ansietat i infelicitat, perquè aleshores es tracta d’un sentiment malaltís que pot arribar a exterioritzar el pitjor d’una persona. L’envejós se sent insatisfet i sovint no és conscient del problema, i de forma quasi sempre íntima sent rancor pel qui posseeix el que desitja. Això, però, és poc freqüent a la infància.
Respecte al concepte d’‘enveja sana’, des del meu punt de vista és contradictori. És com parlar d’aigua seca. No és adequada aquesta expressió, no és coherent. Si és enveja, mai no pot ser sana, perquè és una emoció desagradable, poc saludable... i si es refereix a admiració, a reconeixement de mèrits d’un altre, és agradable i la sensació és totalment diferent.
Entre l’enveja i la gelosia hi ha tres diferències significatives. La primera és la situació cap a l’objecte de desig; mentre l’enveja se situa respecte a una cosa que es vol i no es té, la gelosia se centra en la por de perdre quelcom que es creu que és propi. La segona és que l’enveja s’assenta en una certesa, perquè es vol aconseguir el que no es té, en canvi a la gelosia, l’emoció es basa en la sospita i la creença de perdre allò que és propi. Per últim, en l’enveja el sentiment que predomina és la ràbia que genera allò que no es té, i en la gelosia és la por.
Si es detecta en l’infant algun d’aquests sentiments de forma esporàdica, els pares ho han de viure amb la màxima naturalitat possible i mirar de donar suport, oferint-lo mostres ‘extres’ de comprensió, d’afecte i de paciència. Els petits necessiten que se’ls ajudi a entendre les seves emocions, perquè sàpiguen diferenciar-les, hi posin nom, aprenguin dels seus errors i, sobretot, es posi l’èmfasi en allò que fan bé i així destacar les seves qualitats.
Hi ha un experiment clàssic; es trien uns quants infants i se’ls promet una recompensa si aconsegueixen realitzar correctament un repte que es proposa. Aquest ha de ser fàcilment assequible i senzill, perquè la finalitat de l’experiència és que tots assoleixin l’objectiu sense complicacions. Després, un cop tots l’han finalitzat amb èxit, se’ls dona el premi de forma individual. Expressament, a un d’ells se li lliura una recompensa doble. Cada un, quan rep el premi, immediatament, es posa molt content, però en el moment que s’adona que hi ha un d’ells que en té més, no entén el que ha passat... i al comparar-se, es disgusta perquè en té menys. En canvi, qui se l’ha premiat de forma exagerada està encantat! La importància dels conceptes ‘més, igual i menys’ condicionen l’estat emocional.
La conclusió és que el sentiment de recompensa s’activa, no només pel fet de rebre un premi, sinó que ho fa amb molta més intensitat quan es compara amb el dels altres. Per al cervell és clau la comparació, el fet de saber el que ha aconseguit cada un en relació amb els altres, per això li interessen més els valors relatius que els absoluts. En el sentiment de recompensa és més important si tens alguna cosa més que els altres, malgrat que tothom tingui poc, que no pas quan en tens molt i els altres també, o n’hi ha que en tenen encara més.
Els pares han d’evitar comparar els fills amb altres infants. És aconsellable educar-los en el respecte i esforçar-se en explotar les qualitats positives que tenen, que segur que hi són. Es pot intentar modificar determinats comportaments, però no tenir com a objectiu canviar la personalitat, perquè només s’aconseguirà despertar sentiments de rebuig i inseguretat que no aporten res. Als infants se’ls ha d’acceptar tal com són, perquè així ells també ho faran.