Hi ha mestres molt competents que destaquen per la seva formació, intel·ligència, enginy i passió. D’altres, la majoria, la fan correctament, són conscients que la poden millorar i, de fet, ho intenten. També n’hi ha, pocs per sort, que ho han de fer més bé. L’ofici d’educar, tant a l’escola pública com a la concertada, té moltíssima responsabilitat i exigència social, i és necessari que el sistema universitari seleccioni les persones amb millors aptituds, per donar-los una formació de màxima qualitat.
És obvi que per ser mestre és important tenir vocació (inclinació natural a exercir la professió que t’agrada), però amb això no hi ha prou. No vol dir que no sigui important, que ho és i molt, significa que l’educació necessita professionals en què destaquin altres capacitats i talents, i un exercici laboral impecable. Està clar que el mestre ha de ser feliç amb allò que fa, però això no pot ser l’única prioritat.
Per damunt de tot, ha de ser una persona amb una base cultural sòlida, compromesa, amb eines i estratègies per relacionar-se satisfactòriament amb els alumnes, companys i famílies, amb coneixements específics de les matèries i, sobretot, amb la capacitat de «mai no deixar d’aprendre», ja que necessita formar-se contínuament per aconseguir canvis reals en la pràctica diària.
Els països que tenen «sistemes educatius de prestigi» comparteixen una prioritat: els docents són professionals competents, amb una formació excel·lent i amb un elevat reconeixement social. A Finlàndia, per accedir a aquests estudis universitaris, els candidats han de passar una sèrie de filtres. El primer és en l’àmbit nacional, tots els aspirants són avaluats per un únic tribunal. Només es poden presentar els qui tenen una nota mitjana mínima de 9 en l’expedient de batxillerat i la revàlida estatal (similar a les PAU). Un cop han passat aquest primer sedàs, accedeixen a la segona fase que es realitza a cada facultat d’Educació. Hi ha una plaça per cada 5 candidats, la competència és elevada i només ho superen els més brillants.
A Catalunya, des de 2017, per estudiar el grau de mestre, cal superar la Prova d’Aptitud Personal, coneguda com la PAP, que és complementària a les PAU. De fet, aquests dies la ministra d’Educació, Pilar Alegría, ha anunciat que aquesta prova específica també s’implantarà a la resta de l’Estat, copiant exactament el model que aquí s’aplica.
La PAP té per objectiu seleccionar els candidats que es volen dedicar a l’educació en les etapes d’infantil i primària, i garanteix que inicien els estudis amb un nivell satisfactori en la capacitat comunicativa, el raonament crític i també en la capacitat logicomatemàtica, que són els tres eixos dels exàmens.
Es parteix de la idea que l’aspirant ha de tenir desenvolupades unes habilitats del tot indispensables per ser mestre: maduresa intel·lectual, bona comprensió i expressió escrita, capacitat de síntesi i raonament crític, facilitat per aplicar la lògica en la resolució de problemes, aplicació del coneixement científic, capacitat per predir resultats i interpretar la realitat... en definitiva, una base cultural sòlida. Ningú no es pot imaginar un professional de l’educació que no tingui aquestes competències.
És obvi que també cal tenir altres capacitats més específiques relacionades directament amb la professió: bases de psicologia evolutiva i escolar, de pedagogia, de didàctica, de neurociència, etc. que es desenvolupen a la formació a la facultat d’Educació, i sobretot durant les diferents estades de pràctiques que és quan l’estudiant conviu amb un mestre en actiu en una aula, que li fa de mentor. Per això també és clau que a l’escola se seleccionin com a tutors els més innovadors, il·lusionats, crítics i reflexius, per acompanyar els joves en aquest procés.
La PAP, tal com està dissenyada en l’actualitat, millora el perfil de l’estudiant d’Educació. Aquesta prova però ha d’evolucionar, i els responsables que treballen en la seva elaboració es plantegen, en el futur, avaluar altres dimensions clau per a un professional de l’educació, com la capacitat de lideratge, de gestió de grups, la maduresa, les habilitats socials, l’empatia, etc., tot i que aquestes habilitats ‘no cognitives’ no són senzilles de valorar en una prova escrita i cal buscar altres instruments. És fonamental continuar garantint, com fins ara, uns criteris de correcció universals, àgils i sobretot rigorosos que respectin l’equitat i la igualtat d’oportunitats. Per això és important planificar amb cura l’avaluació d’aquestes competències, i més tenint en compte que el calendari acadèmic deixa molt poc temps entre que s’acaba el curs i s’inicia el procés de preinscripció i matrícula universitària.
La qualitat educativa ve determinada, primer de tot, per l’excel·lència del mestre. És la peça clau en la transformació social, però per poder dur a terme els canvis cal que estiguin preparats i que comptin amb els suficients recursos per tirar endavant nous projectes i estratègies pedagògiques.
És una garantia d’èxit que a les universitats accedeixin les persones més preparades per dedicar-se a l’educació dels ciutadans. La PAP, en cinc anys, ha doblat el nombre d’aspirants que es presenten a les proves, la qual cosa vol dir que hi ha més interès entre el jovent perquè es prestigia la professió i es millora el perfil. La feina del mestre és prou important per dedicar recursos i esforços per seleccionar els més competents!
