Ens arriba un altre Sant Jordi. Una festa bonica que en els darrers temps ha degenerat cap a situacions caòtiques, vulgars, impertinents, una estranya barreja de moments inversemblants i ridículs.
No cal dir que l’espectacle de roses vingudes de la quinta forca (resultant ésser més barates que les que es puguin cultivar al costat de casa, un miracle econòmic admirable) que no fan cap flaire i que amb desfici te les aboquen pràcticament al damunt perquè en compris a la xamberga, admira a tota mena d’estrangers embadocats i poc exigents.
A aquesta excitació, que en alguns casos i moments frega l’absurd o la imbecil·litat (manta vegades anant de bracet), cal afegir-hi les parades de llibres, majoritàriament dolents, entre les piles dels quals hi trobareu munions d’autors disposats a fer el sacrifici de signar el llibre que encara no sabeu si pagarà la pena llegir-lo.
Hi ha autors d’ofici que es moren de fàstic sense cap seguidor reclamant-li la rúbrica, puix ningú no els coneix
Hi ha autors d’ofici que es moren de fàstic sense cap seguidor reclamant-li la rúbrica, puix ningú no els coneix en no ser promocionats en cap mitjà de comunicació (la qual cosa demostra que tot plegat és una gran farsa, on el corb diu negra a la garsa). I n’hi ha que tenen llargues files d’incondicionals que volen la signatura com aquell qui reparteix medalles beneïdes de sant Benet, les que fan fugir els dimonis amb la famosa locució «VADE RETRO SATANA!».
Si tens la sort de sortir sovint a la televisió seràs un dels autors afortunats que apareixerà a la misteriosa llista dels més venuts de cada sant Jordi, la qual cosa et permetrà prendre el pèl a les editorials i als lectors en una segona ocasió.
Josep Maria de Sagarra, il·lustre escriptor del nostre país amb part de les seves arrels tarragonines, en els seus articles a la revista Mirador ja parlava de la festa del llibre amb el seu particular to foteta, molt més elegant que les afusellades literàries d’aquell impostor anomenat Josep Pla.
De fet parlava de la festa del llibre quan es feia a l’octubre. Invent d’un senyor valencià Vicent Clavel Andrés que, instal·lat a Barcelona, proposà el 1926 de fer una Diada del Llibre.
L’any següent ja es va celebrar, amb el beneplàcit del rei Alfons XIII i de Primo de Rivera, i amb el ben entès que la Diada seria coneguda amb el nom de ‘Fiesta del Libro Español’, no fos cas. No és fins al 1930 que es barreja amb sant Jordi per tot aquell romanço de Cervantes i Shakespeare que van decidir morir un 23 d’abril.
Sagarra (que hauria de ser mes llegit i més representat, però com sempre, si enguany celebrem l’any Guimerà, ja no tenim temps per pensar en ningú més perquè ens petaria el cap) fa mofa el 1929 del deu per cent de descompte que els llibreters ofereixen als possibles lectors que passen per davant de la parada.
Som un país que ja té més escriptors que lectors, la qual cosa només pot dur a la indústria editorial al col·lapse
Afirma, encara en el dia del llibre autumnal, que als expositors s’hi acosten «els paralítics, els mutilats i aquells que amb prou feines tenen esma per respirar» i hi compren un llibre de tres pessetes que han pagat satisfactòriament a 2,70.
És curiós que fa vora cent anys a Barcelona ja sortís tota mena de gent estranya al carrer a comprar lletra (jo ara en dic coixos, geperuts i esguerrats) que no veus mai en cap altra dia de l’any.
Sagarra, amb sornegueria, encara afegeix que en aquell dia «els prostíbuls han treballat més que de costum per a poder contribuir a la difusió de la cultura». Estic convençut que, si fa no fa, la cosa, en aquest caire, continua a ple rendiment.
En un altre article del 3 de novembre del 1932, Sagarra afirmava que «hi ha llibres que només es poden comprar en un estat absolut d’embriaguesa»; la majoria, deia ell, es tractava de literatura pornogràfica, dit en un sentit estricte. Tanmateix, jo crec que en els nostres dies es ven molta pornografia en la qual, tristament, no hi surt ni mig dit de cuixa.
S’escriu molt, massa i, sovint, malament. De fet som un país que ja té més escriptors que lectors, la qual cosa només pot dur a la indústria editorial al col·lapse econòmic i a la niciesa mental per part del públic en general. Com deien a casa meva: tot sigui a fi de bé.