Per als allunyats de la terra, Santa Tecla és només un reguitzell de passades vivències i un grapat d’impressions d’observador forà que han variat amb el pas del temps. Recordo vivament que la mare ens deia que, en temps previs a la guerra civil, els tarragonins de soca-rel aprofitaven humilment la festa per a mantenir algunes tradicions.
Era aquella Tarragona un poble gran de trenta mil habitants on tothom es coneixia i els nadius sabien a quina nissaga familiar corresponia cada fesomia, si eres fill d’aquest o altre cognom amb ancestrals lligams al territori. Tal com passava amb la Pasqua, quan la gent lluïa els nous vestits anomenats d’entretemps, la festa major local comportava l’estrena de les peces de roba que anunciaven la imminència de la tardor.
A ma mare, una Vila del carrer Cavallers, filla del director de diari amb nombrosa prole, la data li urgia a lluir un abric de tres quarts, el primer de la temporada, fet de gènere més lleuger dels habituals en els mesos d’hivern. I ben mudada, sortia a la Rambla a veure i ser vist, a saludar, departir, fer vida social i trobar allò que en temps, ignoro si localment encara s’empra l’expressió, el reguitzell d’incomptables ‘ganxos’ que entretenien el temps de lleure i retardaven, gairebé per costum, l’hora prevista d’arribada a casa.
Tal com passava la porta, l’excusa i argument acostumat consistia a anomenar totes i cadascuna de les coneixences en qui havia gastat educadament el temps preguntant per l’estat de salut i les novetats familiars. Amics, coneguts i saludats, en terminologia llegada per Josep Pla. També ens parlava de l’espineta i caragolins, la menja dedicada a major glòria de la santa del braç incorrupte, un plat del Serrallo, bàsicament, que les classes treballadores mai van poder expandir per raons evidents.
Perdoneu la boutade, però ara que la festa cada cop és més forta, maca i compartida potser fora moment de repensar el plat tradicional i buscar-ne un que faci major patxoca al paladar, a la vista i quedi a l’alçada de tan potent efemèride. Total, això de la veneració pel Chartreuse, l’Amparito Roca i aquestes modernitats també són coses de fa quatre dies i ningú fa escarafalls de rebuig un cop la novetat queda assimilada dins de l’imaginari popular.
Els nostres ancestres aprofitaven la jornada per a lluir noves peces de roba
Torno a demanar disculpes davant la meva generació si el record no casa amb pretèrites realitats, però la nostra festa major d’infantesa era trista i tan grisa com el franquisme, una expressió reprimida coherent amb la misèria moral d’un règim infame que prohibia fins i tot el gaudi col·lectiu, no fos cas que el personal es divertís i volgués ser feliç.
A poc a poc, lentament, a partir de la recuperació de les llibertats, Santa Tecla va agafar volada, tal com la ciutat tornava a estimar-se, a sentir un rampell d’autoestima revifada, a organitzar el que calgués gràcies a l’associacionisme de qualsevol mena acabat de recuperar i que tant ens defineix com a poble. Si els joves senten curiositat per saber com eren aquelles celebracions del segle passat, suggeriríem que invertissin una estona comentant la jugada amb els seus ancestres familiars.
Segur que el record, si fos tan clar com el nostre, resultaria el millor antídot possible per a vacunar-se contra regressions funestes d’extrema dreta i dreta extrema. Els intolerants no en volen saber res de festes majors i celebracions populars, els hi fan nosa en el seu sentit perenne de propietat sobre com hauríem de pensar i comportar-nos.
La diada expressa a les clares la recuperació de l’autoestima i l’orgull de pertinença
I ara, quan el programa s’allarga i allarga en el calendari, quan repassem l’extens programa d’activitats previstes, quan sospesem la volada que arriba a tenir aquesta mena de comiat compartit a l’estiu, certifiquem la millora radical de la gran festa patronal, que és expressió i reflex del canvi a positiu experimentat per una ciutadania que, de manera ja eternitzada, només té el llast d’una classe política que no sap estar a l’altura esperada.
Xaleu tot el que pugueu i que visqui Santa Tecla, la patrona que millor resumeix el sentiment d’orgull de pertinença compartit pels tarragonins.