Frenar la inflació costi el que costi. Aquest és l’objectiu dels diferents bancs centrals i dels governs d’arreu. Al juliol el Banc Central Europeu ja va començar a apujar els tipus d’interès per combatre els elevats preus, una mesura històrica que feia onze anys que no aplicava. A l’agost el president de la Reserva Federal dels Estats Units, Jerome Powell, va avisar que la prioritat era estabilitzar els preus i que per aconseguir-ho calia una política monetària restrictiva i també va fer ús de la principal eina que té al seu abast: apujar els tipus d’interès. I això es fa per aconseguir abaixar la inflació, ja que el crèdit s’encareix, es desincentiva el consum i si això passa, els preus tendeixen a moderar-se. Per tant, reduir la demanda és l’opció més ràpida per contenir la inflació. L’altra és incrementar l’oferta, però és una solució lenta perquè comporta haver de produir més matèries primeres, construir noves fàbriques o agilitzar les cadenes de subministrament. Tot plegat, doncs, amb resultats a llarg termini i el que calen ara són solucions ràpides i efectives.
L’increment del tipus d’interès és un avís que venen vaques magres. Així com les anteriors crisis econòmiques i financeres ens havien agafat a contrapeu, ara se’ns està avisant i preparant per a una crisi a escala internacional. Powell va arribar a dir que per reduir la inflació caldrà un període sostingut de reducció del creixement i això tindrà efectes negatius en el mercat de treball pel tancament d’empreses, l’increment de l’atur i l’augment de la morositat bancària. Els economistes avisen que el pitjor encara ha d’arribar, però les empreses ja fa temps que pateixen.
Aquest any fins al mes de juliol, la pujada dels tipus d’interès ha fet augmentar en un 60% de mitjana el cost del finançament del sector empresarial. Això, amb l’encariment de les matèries primeres, de l’energia i el retorn dels crèdits ICO concedits pels efectes de la pandèmia, fa que els empresaris estiguin amb l’aigua al coll.
I com hem arribat a aquesta situació? Doncs perquè el desorbitat preu de l’energia s’ha contagiat a la resta de l’economia i s’ha generalitzat. No només s’han encarit els productes més volàtils, com el gas i els aliments frescos, exposats a factors geopolítics com la guerra a Ucraïna o a contratemps meteorològics, sinó que també ha pujat el preu dels productes industrials i dels serveis. És per això que el Banc Central Europeu, seguint l’exemple de la Reserva Federal dels Estats Units i del Banc d’Anglaterra al Regne Unit, ha posat tota la carn a la graella i ha aplicat una pujada històrica dels tipus de 0,75 punts fins a situar-los en l’1,25%.
És l’increment més fort en la història de l’euro, una mesura segurament necessària donada l’actual situació d’inflació galopant de dos dígits però que també comporta molts riscos. El principal és el perill que l’estancament de l’economia derivi en una recessió, és a dir, una caiguda de l’economia durant dos trimestres, fet que ja va passar a Europa el 2011 quan el BCE va considerar que la crisi financera s’havia acabat i va començar a apujar els tipus.
Caldrà veure, doncs, d’aquí a un temps si la història es repeteix tot i que esperem que no ho faci. Mentrestant, la política monetària del BCE ja té efectes directes en els ciutadans.
Amb l’augment del tipus d’interès, és a dir, el preu al qual el Banc Central Europeu presta diners als bancs, a les entitats financeres els surt més car endeutar-se i traslladen aquest increment als clients que veuen com demanar un préstec és més costós.
Un altre efecte és la pujada de l’euríbor, l’índex de referència per a la majoria de les hipoteques. En un any ha passat d’estar en negatiu a situar-se al voltant del 2%. Què vol dir això? Doncs que ens surt més cara la hipoteca, amb efecte instantani en els qui la tenen contractada a tipus variable. És per això que moltes persones ja han optat per canviar-la a tipus fix encara que també està pujant.
Tenim mala peça al teler. Ja ens podem preparar per a una tardor i hivern complicats.
