El ¡¿Por qué no te callas?! no fa gràcia, tot i que va tenir el seu moment humorístic. És l’escridassada que li va fer el llavors rei d’Espanya, Joan Carles I, al que era el president de Veneçuela, Hugo Chávez. Li ho va cridar públicament, a la Cimera Iberoamericana del 2007, uns anys abans de la cacera de Botswana, que ens portaria a conèixer a la Corinna Zu; l’amiga del rei en deien, com si d’amiga només en tingués una. I uns anys abans, també, de les investigacions per corrupció on també s’ha demanat documentació vinculada a l’ara emèrit. Molt abans, fins i tot, que marxés del país, un viatge se’n va dir –però no una escapada–, més llarg que el de Willy Fogg, mai sabrem si més o menys intens. De la vida del Rei, de la Casa del Rei i de la Família Reial se’n podria fer una sèrie. D’això anava el ¿Por qué no te callas? que el Festival Serielizados va programar per dijous passat al Teatre del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona. Volen fer un The Crown a l’espanyola. The Crown és una sèrie d’èxit britànica que explica la vida de la Reina d’Anglaterra. Este cap de setmana van estar gravant a la plaça Francesc Macià de Barcelona, és el rodatge que havien deixat a mitges a principis de setembre, quan va morir Isabel II. Uns deu milions d’euros per capítol, explicaven a la xerrada. Encara penso que no vaig agafar bé la xifra; que això dels números no ho porto bé. Un capítol d’una sèrie feta aquí en val uns 600.000, d’euros. El tema és que voldrien fer un The Crown a l’espanyola i en la xerrada del Serielizados es desprenia que si no s’acaba de materialitzar és perquè... ja saben, allò que diuen que som mediterranis. Bé, i on no arriba la brisa del mar hi toca l’aire de la Meseta, que fa o no fa té les mateixes propietats. El tema és que ara hi ha un documental sobre certs passatges de la vida de Joan Carles I però la sèrie de ficció no acaba de sortir al mercat. La xerrada la feien Javier Olivares –autor del Ministerio del Tiempo– i la periodista Pilar Eyre, que té un feix de llibres sobre la monarquia espanyola. En algun li van fer saber directament que «no ha gustado al señor, no ha gustado a la señora»; sobre d’altres llibres directament ja va notar si havien agradat o no. Crec recordar que no. (emoticono picada d’ull).
El projecte
Olivares va fer un dossier per exposar que la sèrie que estava projectant no seria denunciable, que tot allò que s’hi explica ja ha estat publicat, «si lo reproduces no te pueden hacer nada»; remarcava. I Pilar Eyre n’acompanyava el discurs: «La mía es la historia de un fracaso» i tots dos reien perquè no els en queda d’altra. El projecte de l’Olivares, que Mediapro té guardat en un calaix, però en cap cas a la paperera –això ho va precisar, que no està descartat que s’acabi gravant la sèrie–, es basa en un dels llibres de Pilar Eyre. «¡Es tan divertida!», s’exclamava Olivares, que la descrivia com una barreja de The Crown amb pinzellades de Berlanga (ja en té un primer capítol escrit). Berlanga és com les Teresines, no hi ha manera que caduquin, sempre expliquen el present i dècades després, el tornen a explicar en present amb gravacions d’un passat que no canvia. Un drama de la brisa mediterrània i de l’aire de la Meseta. També hi ha una sèrie documental de sis capítols ja acabada sobre la família Pujol, però de moment no s’emet. Això explicaven a la xerrada del Serielizados. Olivares feia una reflexió «en un documental se cuenta qué pasó pero en una serie ves qué pasó», i este impacte és com si atemorís més al personal. La ficció té capes i uns personatges que evolucionen, «que van creciendo y te das cuenta el porqué hacen lo que hacen». Un perill, vaja, això de la ficció; el presentaven més perillós que el documental. Sobre la ficció també comentaven que la televisió danesa té una clàusula on les sèries de ficció han d’ajudar al ciutadà a entendre el món en què viu, com The Wire és un mirall de Baltimore i d’altres societats i un retrat judicial i social i policial i delinqüencial i sobre la corrupció i la pobresa i els valors ...
Julio Iglesias
Per allò de la brisa i de l’aire i de Berlanga i de les Teresines, la conversa va a petar a Julio Iglesias, que la Pilar Eyre reconeix que ella hagués estat més feliç parlant del cantant tota la vida, que això no li hagués portat maldecaps. I no tindria detractors, ni pressions, ni li revisarien amb lupa la declaració de la renda, que té la sensació que li ho revisen amb més detall de l’habitual. I surto amb el neguit de no saber si el problema més greu és que tinguin dificultats per abordar periodísticament o des de la ficció la monarquia i pressions per no fer-ho –o qualsevol altre tema que afecti capes de poder– o si bé el drama està en quanta gent no preferiria que els expliquessin la vida de Julio Iglesias.
