Ho ha tornat a fer. El president francès, Emmanuel Macron, segueix practicant la política de la terra cremada i va forçar el seu Govern a aprovar el pla de reforma de les pensions per decret, sense votació a l’Assemblea Nacional.
La decisió ha tornat a inflamar els carrers i a posar més llenya al foc de la tensió i fragmentació que es respira al país. Tot amb més intensitat des que el moviment polític del president va perdre la majoria absoluta parlamentària a les legislatives, celebrades el passat mes de juny.
I precisament per aprovar la reforma de les pensions sense tenir-ne la majoria necessària, es va tornar a activar un mecanisme que preveu l’article 49.3 de la Constitució francesa, que garanteix a una iniciativa legislativa presentada pel Govern, superar el tràmit parlamentari sense vot.
El descontentament, inicialment dels sindicats, partits de l’oposició, i organitzacions diverses amb contínues manifestacions als carrers, es va traslladar al Parlament. Dilluns passat es van debatre dues mocions de censura presentades per l’oposició. Una per l’extrema dreta, i l’altre per l’esquerra amb el suport de grups centristes, i fins i tot conservadors.
Aquesta segona moció es va quedar a només nou vots de ser aprovada, cosa que hauria tombat la proposició de llei i hauria fet caure immediatament el Govern.
El pla de reforma de les pensions, no va molt més enllà de l’aprovat per d’altres països de l’Europa occidental.
Els seus dos elements principals són que es retarda a preceptiva edat de jubilació, en aquest cas dels 62 als 64 anys, i s’amplia el termini de cotització fins a 43 anys o 172 trimestres, per tenir el dret d’accedir a una jubilació al 100%. La ràbia dels francesos, que aquests dies pràcticament no parlen d’un altre cosa al carrer, rau essencialment en la prepotència del seu Govern neoliberal per tirar endavant amb una mesura altament impopular sense una votació parlamentària.
Són nombrosos els experts en opinió pública que alerten del rebuig que provoca entre els ciutadans i ciutadanes sentir a parlar de què el seu Govern utilitzarà el mecanisme del 49.3 per aprovar una determinada llei. És un fet que socialment reben com una imposició, com un acte de violència en carn pròpia, per fer prosperar sense una votació una mesura discutida.
És com si cada vegada que s’utilitza aquest mecanisme, els francesos perdessin per art de màgia una mica més de l’estat de benestar, i del seu gran paraigües de drets públics i socials assolits durant dècades de reivindicació. I és aquest rebuig el que han traslladat als carrers en forma de protestes i manifestacions. Unes manifestacions que en alguns casos han esdevingut violentes a les principals ciutats franceses.
A banda del deteriorament intens de la imatge del president Emmanuel Macron per aquest acte d’imposició, l’acció del Govern ha estat percebuda com un atac contra determinats sectors laborals. Tot perquè la reforma de les pensions acaba amb més d’una trentena de sistemes especials, que encara permeten la jubilació de determinats col·lectius des dels 55 anys, com ara els ferroviaris o els treballadors i treballadores de les indústries elèctriques.
Aquesta circumstància ha provocat des de fa setmanes un allau de vagues que han deixat, per exemple, centenars de persones sense transport públic o muntanyes de brossa sense recollir als carrers de París.
Per intentar suavitzar la indignació ciutadana, la proposta del Govern preveu l’anomenada clause gran-père (que podríem traduir com la clàusula dels avis) que deixarà sense aquests drets especials només a les noves incorporacions, mentre que els treballadors actuals mantindran els seus privilegis.
Els grans sindicats francesos ja han anunciat que les mobilitzacions continuaran fins aconseguir la retirada de la reforma de les pensions, i el president Emmanuel Macron no vol donar el seu braç a tòrcer. La divisió política i social no deixa de créixer.
Macron que encara ha d’afrontar quatre anys més de legislatura, sap que no podrà tornar a presentar-se en acabar el mandat i accelera, i deixa el seu Govern al peu dels cavalls.
Si el diàleg no s’imposa, la implosió pot acabar fent pensar els francesos que votar l’extrema dreta és l’única sortida possible, en un país que viu una tempesta permanent.
