Després d’una dècada marcada pel Procés, Catalunya enceta una nova fase política marcada per tres grans incògnites que haurem de resoldre els pròxims mesos.
Com serà la Catalunya de Salvador Illa?
Ell voldria que anés en concordança al seu tarannà: tranquil·la i sense gaires estridències. Però la seva minoria parlamentària no li augura un futur senzill. La seva estabilitat està condicionada a un canvi radical del sistema de finançament. És al que es van comprometre amb Esquerra i que ara haurà de defensar en una negociació en què a l’altre cantó tindrà assegut no només algú del seu mateix espai polític, sinó directament un amic personal. Veurem què pesa més a la balança, si els interessos del partit o els de Catalunya. Ell els representa a tots dos.
Més senzilla serà, a priori, la relació amb els comuns, els altres socis de legislatura i potser també de govern. Jèssica Albiach es vol esperar a decidir-ho fins que s’hagin negociat els primers pressupostos. Allà, diu, podrà comprovar quin PSC té al davant, si el que hem vist fins ara –Hard Rock, ampliació de l’aeroport, Copa Amèrica, B-40– o el que els comuns esperen veure a partir d’ara. De moment, ja han hagut de votar un govern amb consellers tan d’esquerres com Ramon Espadaler o Miquel Sàmper.
Com es refarà l’independentisme?
De la desfeta electoral i de la trencadissa absoluta de relacions entre espais. Aquesta tardor els tres grans partits afrontaran congressos on redefiniran estratègies i lideratges per als nous temps.
A l’octubre serà el torn de Junts, amb un congrés que probablement retornarà Puigdemont –a qui no tornarem a veure a Catalunya fins que, d’aquí a força mesos, el Constitucional revisi l’amnistia– a la presidència del partit, fent tàndem amb Jordi Turull i en detriment de Laura Borràs. Ells dos seran els arquitectes de la nova era del partit, que pretén erigir-se com a pal de paller de l’independentisme, ja no apel·lant a la unitat amb Esquerra, sinó debilitant-la intentant seduir directament els seus votants descontents.
Per evitar-ho, els republicans celebraran un mes després el seu congrés refundacional, on la incògnita principal està més en el qui que en el com: Junqueras per una banda i l’actual direcció, encara sense un nom alternatiu, per l’altra. El dubte més gran a hores d’ara és si totes dues opcions s’acabaran enfrontant o si arribaran a un pacte per traçar una opció de consens. En termes estratègics, totes dues faccions defensen el mateix: una fase de pragmatisme i acords amb els socialistes, renunciant a la confrontació directa i, per ara, també a la reivindicació d’un referèndum com a condició per arribar a acords.
La CUP, després d’un cicle electoral nefast, també ha de culminar aquest setembre el Procés de Garbí, la reflexió interna que van obrir fa mesos per definir el futur de l’esquerra independentista.
Podrà aguantar Pedro Sánchez?
L’eterna pregunta. I és que si la situació d’Illa a la Generalitat és precària, no ho és menys la del seu homòleg a l’estat. Aquests dies Turull ja ha anat dient que, després dels acords dels socialistes amb Esquerra, hauran de revisar els seus compromisos amb Sánchez. Més encara quan el principal eix del pacte, l’amnistia, a hores d’ara, per culpa d’uns quants jutges, no ha servit per al que uns i altres s’havien proposat.
Sense quota de poder a Catalunya, l’única força real que tenen a hores d’ara els de Puigdemont són els seus 7 diputats –clau– a Madrid. Veurem si és Sánchez qui acaba pagant els plats trencats o si ja ha preparat algun nou capítol del seu manual de resistència.
Actualment dirigeix ‘Els Matins’ de TV3. Abans
havia coordinat i sotsdirigit el Matí de Catalunya
Ràdio durant quatre anys. També ha treballat al
programa ‘Crims’, ‘La Vanguardia’, TAC12 i Tarragona Ràdio. És professor del Departament de
Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra.